Per què escric aquest blog

Quan l’aurora de dits de rosa…

Inicio avui el meu blog personal, amb una motivació experimental, però amb plena voluntat expressiva. M’explico.

Per les meves recents circumstàncies laborals –tancament de la productora i reorientació professional cap a la comunicació digital-, em proposo treballar de manera especial el camp de la comunicació corporativa -que va ser el meu origen professional-, i centrar-me en les xarxes socials.

Tot i haver estat pioner (entre els anys 1996 i 2000) en la producció de webs i la integració en elles de vídeos, la veritat és que em vaig desvincular del món digital durant uns anys, i no fou fins al 2007 que hi vaig tornar, bàsicament en la producció de vídeos virals. Estic ara fent una re-immersió en els sistemes 2.0, gestionant perfils professionals, realitzant webs i, en definitiva, “posicionant-me” en la xarxa. D’aquí el factor ”experimental” d’aquest blog. Experiment en el sentit que el llenço amb unes coordenades que poden variar –en termes fonamentalment de disseny visual i d’estructuració dels continguts-, i que durant unes primeres setmanes mostrarà un cert tempteig pel que fa a la seva difusió, vinculació a altres plataformes digitals i gestió de comunitats. Demano disculpes “als meus improbables lectors”, com diu el Rodríguez Rivero a la seva pàgina setmanal de Babelia, per aquestes incomoditats inicials.

Però d’altra banda, estic entusiasmat amb la possibilitat expressiva que ofereix aquesta plataforma. No he tingut mai vocació d’escriptor ni de periodista, tot i que sóc un gran lector de diaris i sempre he portat com un monòleg interior en relació a molts temes de l’actualitat que m’interessen des de fa anys. En concret, intentaré escriure sobre política, cultura (cinema, art) i comunicació (digital). No sé si les meves reflexions poden ser d’algun interés per a “improbables lectors”, però al menys em serviran a mi –si sóc capaç de fer-ho- per a expressar pensaments que, segurament sense ser rellevants, no veig expressats en els mitjans i que un blog em permet manifestar. També he de dir que malgrat ser fan del Facebook, em cohibeix la petitesa de la casella de comentaris (no diguem ja els 160 caracters del Twitter), per lo que aquest em sembla un espai més adeqüat a la lentitud i detallisme dels meus pensaments. Intentaré no passar-me d’extensió i posar fotos per a fer-ho més atractiu :J.

Com deia més amunt, no tinc clar en aquests moments si estructuraré aquests temes en apartats diferents o faré un calaix de sastre únic. Dependrà de la meva capacitat escriptora i de gestió del temps (en part, si no en tinc serà bon senyal) el que aquest projecte comunicatiu caigui en el sac del 95% de blogs frustrats, o en el 5% dels vius. Tot i que a això també hi tindreu quelcom a veure vosaltres, “improbables lectors”.

.