Archive

Posts Tagged ‘realisme’

Dues lectures d’estiu

Aquest darrers dies d’agost he llegit un parell de llibres vells, antics, que en principi poc tenen a veure entre sí, com tampoc tenien res a veure les meves motivacions per llegir-los. Malgrat això, em suggereixen a posteriori un reflexió conjunta, si més no per comparació.

 El primer és Sense ni cinc a París i Londres, un llibre de George Orwell escrit a finals dels anys 20 i publicat el 1933, en el que hi explica, com el títol deixa ben clar, l’experiència bohèmia de l’escriptor a aquestes dues ciutats. Encara que “bohèmia” no és potser l’adjectiu acertat, ja que Orwell es troba en una situació econòmica desesperada no per gust, sinò perquè se li acaba sobtadament la seva feina. En primer lloc, crida l’atenció l’absoluta manca de referència històrica, perqué Orwell ni tan sols esmenta a quin any se situa l’acció ni, en conseqüència, fa cap menció a la situació política i social de l’época, marcada per la crisi del 29 als EUA, i d’Alemània com a conseqüència del Pacte de Versalles. Orwell es limita doncs a fer un relat de caire estrictament autobiogràfic en el que explica les seves peripècies a París després de perdre les poques classes d’anglés que donava i quedar-se en una situació de supervivència extrema, mantinguda a base d’empenyorar roba per aconseguir uns pocs francs amb els que pagar la fonda infame en la que dorm o de la solidaritat d’altres homes en situació similar.

No pretenc explicar les peripècies d’Orwell entre hospicis de tot menys hospitalaris o com a explotat en cuines de restaurants llastimosos, sinò reflexionar sobre el sentit autobiogràfic de l’autor. La veu de Blair (el nom real d’Orwell) és clarament personal (i e primera persona), però el seu interés no és el seu personatge, de tal manera que, tot i explicar-nos amb força detall les seves anècdotes quotidianes, es dedica més a la descripció distant de situacions i ambients que no pas a l’anàlisi -ja no diguem, la crítica-, d’aquesta realitat, el que no deixa de sorprendre en un escriptor “polític” com ja començava a ser –i acabaria sent-. La seva visió és el que els documentalistes anglesos en diuen “factual”, que vindria a ser “fenomènica”, “realista”, el que em fa veure el llibre com un exercici literari primerenc –en el que s’hi nota la recerca d’aquella escriptura “transparent” que seria potser el principal tret estilístic de l’escriptor George Orwell-, però que manca de trascendència. Cal dir, doncs, que aquesta preocupació descriptiva no va més enllà -com ell mateix reconeix al final- i va en detriment, no només d’una comprensió psicològica i social de la vida dels desvalguts i del fenòmen de la pobresa en general, sinò  de la pròpia introspecció de l’escriptor. Orwell es presenta al llarg del llibre com un personatge per sota del que s’espera d’ell, com un ser passiu, indolent, apàtic; i les experiències viscudes, malgrat la seva cruesa, no provoquen cap transformació en el personatge, ni en l’autor, a qui tan sols ensenyaran “a no menyspreuar mai més cap vagabund”. Pobra conclusió per un escriptor de la seva (posterior) agudesa crítica, i d’un repte literari i vital d’aquestes característiques.

El segon llibre que vull comentar serviria per comfrontar les característiques de narració realista, autobiogràfica, masculina i anglesa de l’obra d’Orwell, amb les de ficció autobiogràfica, femenina i espanyola de Nada, de Carmen Laforet; un buit en la meva experiència lectora, més greu encara tenint en compte la biografia que la meva dona va fer de l’escriptora fa 3 anys (Carmen Laforet. Una mujer en fuga).

Està clar que el libre de Laforet és més un relat autobiogràfic (autoficció, en diuen els experts) que una narració purament fictícia, ja que es basa quasi al 100% en l’experiència de Carmen quan va venir a Barcelona a estudiar a la universitat el 1942. A Laforet sembla només interessar-li la història de la seva protagonista Andrea, una experiència cap a la maduresa a través de les relacions amb els familiars que l’allotjen al famós pis del carrer d’Aribau, i els amics que fa a la facultat. Ara bé, tot i que a Laforet no li interessa l’entorn social ni polític (malgrat que els crítics li han volgut trobar aquesta significació, en una época que la crítica política estava completament prohibida), l’escriptora aconsegueix que la materialització d’aquest entorn -la ciutat- adquireixi un significat simbòlic que complementa la trama emocional de la novel·la. La Barcelona de Nada presenta poc ambients sòrdids –es concentren tots en la pròpia casa familiar- i Laforet no es planteja mai cap conflicte social; però, sorprenentment, Orwell tampoc aporta cap lectura interpretativa a la situació d’injustícia extesa a les capitals europees. Laforet també passa gana a Barcelona, però ens explica molt més sobre les seves emocions en poques experiències, que Orwell a base de moltes repeticions sobre els seus malabarismes econòmics per mantenir-se a base de té i pa amb mantega.

Però on es dóna la gran diferència entre ambdós llibres és en l’evolució dels protagonistes. Si ja he dit que el personatge d’Orwell no canvia al llarg de la narració, és evident que Andrea completa un procés de maduració personal que es concreta en l’esplèndida escena posterior al ball a la casa burgesa, en que se li evidencia el determinisme del caràcter en l’evolució de la vida de les persones: “Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad…”.

Una conclusió potser “femenina”, psicologista, però sens dubte profunda i clarivident. Laforet tanca el seu periple de manera coherent, mentre Orwell ho fa de manera decebedora. Potser perquè Laforet s’involucra amb el seu personatge i Orwell no: ni és donat a la introspecció, ni ha aprés encara a interpretar la realitat social sota una òptica concreta.

En qualsevol cas, la coincidència de lectura dels dos llibres m’ha permés reflexionar sobre la importància del plantejament narratiu de tota obra  de cara a la transmissió de la veritat buscada per l’autor. Veritat que no depén tant del grau de realisme o ficció de la història sinò, com passa en aquests dos exemples, del dibuix eficaç del personatge principal. Una bona lliçó per a documentalistes.

Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: