Archive

Posts Tagged ‘Duchamp’

Pierre Bonnard: la pintura interior

29 novembre 2015 Deixa un comentari
Le_bain
L’altre dia a Madrid vaig visitar l’exposició de Pierre Bonnard (1867-1947), un pintor que tenia poc o mal ubicat. En part per ser un artista de difícil adscripció a cap escola o moviment concret -la historiografia agraeix les grans classificacions, per lo que no recordo que me n’haguessin parlat quan vaig estudiar Història de l’Art-, i en part perquè no havia tingut oportunitat de veure’n l’obra: aquesta exposició a la Fundación Mapfre és la primera antològica que se li dedica a Espanya.
Bonnard és un outsider de les avantguardes, moviment religiosament reverenciat a la meva época universitària. L’artista va anar per lliure tota la seva vida, tan sols adscribint-se a un grup menor al principi de la seva trajectòria. En l’época de domini de l’impressionisme i el simbolisme, Bonnard es deixa portar pel dibuix i pintura decorativa japonesos, que li obre les portes a una concepció pictòrica diametralment diferent als corrents dominants a occident: uns formats de quadre allargassats -com els “biombos” de paper d’arroç orientals-, l’absència de perspectiva i de sensació de volum espaial, la fragmentació de “l’enquadrament” de l’escena pintada…
Abundant al llarg dels anys en aquesta línia, i tot i sent un pintor figuratiu, els seus quadres manquen de narració dels fets pintats i, si s’hi pot trobar una “història”, aquesta s’ha d’interpretar sempre més en clau interior que no fàctica. D’aquí la seva gràcia: els quadres de Bonnard -dels bodegons als interiors domèstics i als retrats intims de la seva dona, Marthe- es presenten en principi com a amalgames de formes i colors, que exigeixen una observació molt atenta de l’espectador per anar-hi descobrint motius i significats. A voltes tan sols insinua el murrió d’un gos que sobresurt del marc del quadre, ocupat principalment per una taula d’esmorçar, amb la Marthe al fons, suposadament en disposició d’alimentar l’animal.
En relació a aquests bodegons domèstics, Bonnard experimenta a l’altre extrem del gran clàssic del bodegó modern, Cézanne, que déia que “quan tens tres pomes, tens un problema compositiu”. Bonnard passa de la composició, i mostra els objectes en un disposició anàrquica; de la mateixa manera, el punt de vista de l’escena és sempre fragmentari, escorçat i mancat de perspectiva (Bonnard aplana la realitat al quadre, ni tan sols els paisatges tenen profunditat). Aquesta idea d’aglomeració, de manca de preocupació pel contrast cromàtic i lumínic (també passa de la llum), de rebuig de la perspectiva, etc, em va fer pensar en Barceló. Com en el mallorquí, un bodegó d’una taula pot adquirir una aparença inicial plenament abstracta, on el pigment adquireix vida pròpia, valor per sí mateix. Ara, mentre a Barceló la pintura transmet força, energia, moviment centrípet, el pigment de Bonnard tan sols brilla, reverbera, excita la vista (d’aquí que em sobrés el vidre en molts dels quadres exposats). Passada la primera impressió purament sensorial, l’ull va desxifrant les formes, reconeixent la representació oferta, i entrant en el joc estètic que proposa Bonnard.  L’exemple més absorbent per mi va ser  aquest “Racó de taula” (1935). Evidentment, aquesta reproducció no us donarà sinó una mínima impressió del que us acabo de dir.
Racó de taula. Bonnard
Aquesta interiorització de l’espai (i de la realitat) que fa Bonnard, té la seva expressió més trasbalsadora en els retrats que fa de la seva dona, Marthe, la seva model durant més de 40 anys. Des de l'”Home i dona” (1900), on la retrata nua sobre el llit, separada del mateix Bonnard pel marc d’un paravent després de fer l’amor, fins als retrats a la toilette molts anys després, la presència de Marthe és distant, silenciosa, ensimismada. L’esposa apareix en molts dels quadres, sempre com un element més de la composició; quan no estàtica, amb moviment hieràtic. La passivitat i el distanciament emotiu són màxims en dos quadres a la banyera -en un d’ells tan sols mostra la model de cintura cap avall-, que els textes de l’exposició expliquen basats en les teràpies d’aigua que Marthe seguia per calmar “el seu caràcter nerviós i atormentat” (imatge de capçalera d’aquest text, de 1925). El cos és mortuori i asexuat, molt diferent de les presentacions quasi lascives dels primers anys, en que la mostrava jaguda exposant impúdicament el pubis, en una posició similar a la de la dona de la làmpara de gas de l’obra “Étant Donnés…” de Duchamp. Alguns dels nusos mig descomposats fan pensar que a Bacon també li debia interessar Bonnard.
La indolent
La darrera etapa de Bonnard está representada a l’exposició amb uns grans murals decoratius que el pintor realitzava a mansions privades i edificis públics. No em van interessar tant, i reflexen un alleugiment de la tensió psicològica que evidencia tota l’obra anterior. El que em fa pensar en la trascendència de la relació del pintor amb la seva esposa, que va acabar patint una misantropia exagerada que coartava les relacions socials del matrimoni. La pregunta, per mi, és fins a quin punt l’enfermetat de Marthe fou fruit del seu propi metabolisme psíquic, o si no va ser alimentada per l’ànim atormentat del propi pintor/amant/marit.
Tenint en compte que la parella va iniciar relacions el 1893 i que no es va casar fins al 1925 (32 anys després!), la meva hipòtesi és que si Marthe va patir una neurosi depressiva profunda, podia molt bé ser causada per la del pintor, que amb el seu particular pathos creatiu va fagocitar la personalitat de la seva dona. L’explotació pictòrica -i fotogràfica, Bonnard hi va experimentar en un periode- del cos de l’esposa, mostrada sempre de manera tan fredament carnal, tan des-animada, juntament a una relació que, a jutjar per aquests paràmetres de representació, debia ser poc alegre (per dir-ho de manera suau), debia provocar en Marthe un efecte similar al dels indis que rebutjaven esser fotografiats pels primers exploradors: la por a que la càmera els prengués l’ànima. Podem pensar que l’exposició constant a la mirada absorbent del pintor, li va prendre a Marthe la seva.
Marthe au jardin
Tornant a l’inici, diria que Bonnard, allunyant-se de les avantguardes “ortodoxes” -valgui la contradicció- transita un camí de modernitat per quant realitza una pintura basada en la subjectivitat i la introspecció, el que la lliga tant amb el romanticisme que posa la llavor de la modernitat artística, com a la psicoanàlisi, el pensament més revolucionari del segle XX. La reclusió temàtica en la intimitat de la vida domèstica abunda també en el nou valor del jo, tema de rabiosa actualitat en els nostres propis dies. No li debia ser fàcil a Bonnard transitar el seu camí independent i solitari, a contracorrent, per fer una obra personal, compromesa amb l’art i amb sí mateix.
Per sort, anys després una exposició ens permet reconeixer el seu gran valor artístic. Si sou per Madrid, aprofiteu-ho.
Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: