Arxius

Posts Tagged ‘alternativa’

Obeïr la Llei. O no…

22 Agost 2012 1 comentari

La història d’Hervé Falciani explicada al “Domingo” de “El País” de diumenge passat (http://politica.elpais.com/politica/2012/08/18/actualidad/1345242973_411812.html) em planteja unes quantes qüestions que m’inquieten a voltant d’un tema cada cop més present en l’actualitat política, social i mediàtica que compartim: el qüestionament de la Llei per part de persones que, incomplint-la en algun punt, les seves accions aporten algun aspecte positiu a la societat. A més del de Falciani –que va sustraure mentre treballava d’informàtic al banc HSBC a Ginebra la informació hiperprotegida de 130.000 comptes corrents, majoritàriament d’evasors fiscals-, els noms de Julian Assange y de Juan Manuel Sánchez Gordillo ens plantegen aquests dies quin és el nostre paper davant la Llei, però alhora evidencien un sentit d’aquesta que qüestiona el seu suposat valor de garant de la Justícia social.

No sóc advocat ni tinc un coneixement específic del Dret. No puc dir res sobre història i filosofia del dret, per lo que em guio tan sols pel sentit comú -que crec que ha de ser la base de tota norma de convivència entre les persones-, i per la confiança en que les lleis vetllen pel bé comú. No sóc tan naïf com per pensar que la justícia triomfa sempre com a les pel·lícules americanes i entenc que, donat que en qualsevol litigi hi ha dues parts argumentant sobre un mateix corpus normatiu, aquests textes permeten dues lectures i interpretacions, com a mínim. Però, repeteixo, sempre he cregut que la llei estava escrita per a garantir el bé comú.

Ara bé, les convulsions que vivim des de fa anys en aquest món global i sobreinformat, especialment en aquest periode de crisi profunda –crec que cultural en un sentit ampli, però que reduïr-la a la seva manifestació econòmica em sembla ara pertinent- posen de manifest que la meva visió del Dret com a garant de la Justícia potser pequi d’il·lusòria. Perquè el que el cas Falciani evidencia és que la llei està feta, principalment, per protegir uns determinats drets individuals (i corporatius) abans que no pas els col·lectius. Deixant de banda el fenòmen per mi incomprensible que un país tingui com a principal actiu identitari, i econòmic, un sistema bancari sustentat en la incitació al delicte financer (i que, barrejat amb el seu trasfons calvinista, entra dintre de l’altre gran misteri per a mi incomprensible, el de la religiositat: les coses, com més estrambòtiques, més comunment acceptades), la denúncia de l’Associació Suïssa de Banquers (Swissbanking) sobre Falciani per “revelació de secret bancari” vol dir, ni més ni menys, que consideren que la llei els permet protegir persones i empreses que cometen delictes -fiscals- als seus respectius països. Està la legislació suïssa muntada sobre aquest privilegi d’uns quants sobre les majories de ciutadans? On és doncs la base d’igualtat i justícia que se suposa que ha d’inspirar tota regulació? (Potser diràn que en el fet que el sistema secretista protegeix igualment el gran estafador que el petit estalviador…? :J) M’agradaria saber-ho, així com la raó per la qual la resta de països on la política fiscal és un pilar fonamental de l’estructura democràtica, són així de permissius amb un país que en rossega les seves economies de manera tan descarada.

Serà potser perquè en realitat les estructures de poder (político-legislativa, econòmica) han actuat conjuntament i s’han protegit mutuament fins ara? Sempre he sigut reaci a aquest simplisme complotista, però començo a pensar que potser era massa confiat i càndid (o em mancaven lectures marxistes). Potser  també em faltaven –com a tots- proves i demostracions, i darrerament penso que les prerrogatives dels poders fàctics no es sustentaven només en el seu control del poder sinò, de manera importantíssima, en l’ocultació de la informació. Però vet aquí que en l’era de la informació global, aquest és un fet que ja no es pot controlar com fins ara, i així és com van caient, un vel per aquí, un vel per allà, tot deixant a la vista les vergonyes dels interessos, abusos i connivències dels poderosos. I posant de manifest que les estructures -en aquest cas legals- en les que es sustenten els seus privilegis estan viciades de principi en benefici propi.[1]

D’aquí l’aparició d’aquests Robin Hoods moderns (Falciani, Assange, Sánchez Gordillo…), que assumeixen actituds ilegals amb la justificació que els fins justifiquen els mitjans. És aquesta una màxima macchiavelliana en la que s’ha sustentat el poder des de sempre, per lo que realment aquests nous herois populars no fan sinò actuar sota el mateix criteri. El que passa és que no tenen la cobertura legal que el poder, com vaig dient, s’ha anat construïnt al llarg dels segles mitjançant la seva tasca reguladora, autoatribuïda i mai compartida amb el poble.

Ara bé, cal ser conscients que si s’accepta aquest posicionament, el sistema de convivència social salta pels aires i ens aboca a l’anarquia, una pulsió que veig cada cop més extesa, no només en la zona que políticament ha ocupat al llarg dels darrers 150 anys, sinó també en l’altre extrem, en la dreta més radical i neo-liberal. Per això, tot i que em sembla percebre actualment una major consciència social –recolçada en un accés més ampli a la informació, sobretot gràcies a internet i a les xarxes socials-, que dóna esperança a la renovació d’esquemes i estructures socials i polítics, crec que cal trobar la manera de fer els canvis des de dintre, a partir d’iniciatives que vagin més enllà de la indignació, els slogans fàcils i la crítica reduccionista. Ara que sembla que la societat es desperta, després de segles hipnotitzada des de l’engany i la desinformació interessats, cal que tots trobem el nostre lloc des del que treballar activa i eficaçment per a canviar les regles de joc i impedir que es continüi jugant amb les cartes marcades. I entre les moltes possibilitats, una factible és la de mantenir-nos el més i millor informats possible, i aprofitar la gran eïna de les xarxes socials, per escampar tot allò que trenqui la des- i mal- informació interessada, i establir accions dintre del marc legal que potenciin l’autèntic poder del poble. Aquest és el repte lógic si pensem en termes d’una societat estructurada i capaç de fer front a les seves enormes necessitats i profundes contradiccions.[2]


[1] Entre els noms dels fitxers sustrets per Falciani, hi ha, a França, l’assessor financer de la dona més rica del país, acusada de finançar ilegalment el partit de Sarkozy, i qui fou ma dreta d’un antic ministre de Chirac i Balladur; i a Itàlia en destaquen Valentino, Bulgari i la dona de Briatone. D’Espanya es veu que en surten 659 evasors, entre els que hi destaquen Emilio Botín -amb 200 milons d’euros!- i la seva filla.

[2] Al marge d’aquestes consideracions generals, no puc estar-me de senyalar un altre detall de l’article del “Domingo”, d’interés local: els fitxers requisats a Falciani han permés aflorar 1.200 milions d’euros a França i… 6.000 a Espanya! Aquí sempre hem anat “a lo grande”! Un altre aspecte es que potser la bona predisposició dels ricatxos francesos a augmentar-se els impostos deu estar vinculada a aquest escàndol. En qualsevol cas, dubto que els evasors de capitals d’aquí, amnistiats per Rajoy, s’apuntin a una iniciativa semblant, si és que mai al nostre estimat president se li acudís proposar-ho…

C A L À B R I A 6 6

Un projecte social, educatiu i cultural a Sant Antoni

Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: