Archive

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

La meva història amb Bowie (resum)

14 gener 2017 3 comentaris

diamond-dogs

A la primavera de 1974, amb Franco encara viu, vaig llegir un article a un dels diaris locals –La mañana o Diario de Lérida– en què s’hi explicava que la censura espanyola havia prohibit la publicació del darrer disc de l’artista anglès David Bowie, per considerar-ne obscena la portada. Crec que en aquell moment jo ni tan sols havia sentit l’Space Oddity, però em vaig quedar amb la notícia. Als meus 15 anyets, suposo que estava en aquella fase adolescent en la que la música adquireix una importància preponderant en les teves relacions d’amistat; i jo anava a la recerca d’influències pròpies que em permetessin superar (o tan sols suplir) la petja decisiva dels Beatles i satèl·lits pop afins, aportada a la meva formació estètica pel meu germà més gran.

Aquell estiu vaig aconseguir que els pares m’enviessin a Dublín, la meva primera experiència emancipadora, amb tot el que pertoca a un post-adolescent i us podeu imaginar. Un dia vaig entrar en una petita tenda de discs (vinils) i vaig demanar pel disc de Bowie, del que no en recordava el títol. Em van treure la col·lecció, encapçalada pel recent Diamond Dogs i, evidentment, vaig ser incapaç de trobar-hi res de ni tan sols provocador en la portada. (Malauradament, ara no puc dir si era la primeríssima edició, que mostrava els genitals del gos -veure foto a dalt- i que, indeed, va ser censurada per la discogràfica anglesa en posteriors edicions amb una mena de retoc digital ”avant la lettre”). En canvi, el desplegable del disc anterior, Aladdin Sane, amb un nu quasi frontal de l’artista, amb els baixos difuminats en un altre blur de photoshop precoç, em va semblar clarament més passat de voltes que l’Anubis invertit del nou LP. Després de dubtar-ho, em vaig decidir pel Diamond Dogs que, en definitiva, era aquell sobre el qual parlava la notícia. Amb el temps, ha esdevingut el disc que més m’agrada del Bowie. Us passa també a vosaltres que el primer disc que sentiu d’un artista acaba sent el vostre preferit?

Al curs següent, una tarda arribava un pèl tard a classe i vaig enfilar el llarg passadís de l’institut tararejant una de les cançons del disc (no sé si Sweet Thing o Rock’n Roll With Me, amb el temps les meves preferides absolutes). La porta de la meva classe, la penúltima del passadís estava ja tancada i la següent estava encara oberta, amb la majoria dels alumnes dintre esperant el professor. Just davant de les portes hi havia un alumne assegut en el banc de fusta que, a mitja distància em va cridar, amb sorpresa: “Què cantes?! Coneixes el Diamond Dogs?”. Vam quedar per després de les respectives classes i allí va començar la relació potser més decisiva de la meva vida, en la que vam tenir Bowie com a banda sonora predominant de les nostres múltiples i desorbitades experiències, que van acabar a bufetades al carrer una nit d’excessos, deu anys desprès. Però això seria per un altre post, llarguíssim, del que us en quedareu amb les ganes.

Sense relació amb aquest trencament, simplement per una qüestió de gust musical, vaig abandonar completament la carrera de David Bowie poc després (al 1987), i estar uns 25 anys pràcticament sense ni escoltar-lo.

Fins al 2013, quan la seva sorprenent reaparició amb The Next Day en un moment de fort trasbalsament en la meva vida, em va portar a fer una revisió -entre moltes altres coses, o totes- del meu passat interès vers ell, i vaig recuperar les seves obres completes, ara per Spotify.

Per ser breus: em confirmo en la meva admiració vers la prodigiosa creativitat dels seus primers cinc discs, precisament fins a Diamond Dogs (traient els dos de tempteig inicial); acceptació crítica del període americà i de la trilogia de Berlín; i confirmació del rebuig total de la fase comercial que segueix.

Arribem al final de la història.

En els darrers anys he anat mantenint viva la col·lecció de vinils sense haver corregut a refer la pentalogia d’or anterior al Young Americans en la que, curiosament, m’hi mancava el Diamond Dogs –perdut l’original entre la disbauxa vital dels turbulents 70s. Fa poc vaig pensar que seria el primer que compraria a la propera Fira del Disc.

El passat cap de setmana vaig visitar, cosa raríssima, Lleida, i vaig donar un tomb pel mercadet de brocanters que s’hi fa cada diumenge al matí a la Rambla, el carrer de la casa familiar. Fa anys havia arribat a ser una mena d’Encants, on hi convivien petits antiquaris amb drapaires i, la darrera vegada que l’havia vist, una munió d’àrabs i subsaharians que hi oferien de tot. L’Ajuntament va imposar un cert control i ara tan sols hi queden una dotzena de paradetes sense interès, de numismàtics i petites antigalles ronyoses. L’afluència de públic és mínima i em pregunto en raó de què els pobres comerciants aguanten els 2 graus humits i boirosos que dominaven Lleida el matí de diumenge.

Vaig repassar ràpidament les paradetes esquàlides, fins arribar a la darrera, situada pràcticament davant de la casa de la meva infantesa i adolescència on, entre una exposició caòtica d’objectes hi havia una caixa de fruita amb uns quants vinils. I us semblarà mentida, però juro que al capdavant hi havia el Diamond Dogs! El primer que vaig fer va ser girar-lo i mirar si el gos tenia sexe, el que hagués justificat, amb escreix, el preu de 70€ que marcava l’etiqueta. El gos estava gràficament castrat, però l’edició era anglesa! -podia ser el meu propi original de fa més de 42 anys?

No crec en coincidències estel·lars ni en destins programats, i no hi va haver tanta connexió còsmica amb el Major Tom que, ara sí, està en el cel. Però amb tot, no digueu que la història no té el seu què.

El pobre home mig congelat me’l va deixar per 25€.

Sòna de conya, amb una mica de crec-crec, com ha de ser, i una sonoritat que els CDs no tenen, ni tindran mai.

El diumenge era dia 8. El dia en que David Bowie hagués complert 70 anys.

R.I.P.

Un lladre a la meva taula

3 Agost 2014 2 comentaris

Father & Son

Un dels records de la meva infantesa -boirós, més una sensació que un record el·laborat, però real al cap i a la fi- és el de rebre un afectuós comentari de Jordi Pujol mentre sopava a casa amb els meus pares, a Lleida. Debia ser entre 1965 i 1968 i puc dir que des de llavors JP va formar part de la història familiar -com si fos un parent- amb altibaixos que ara comentaré, fins a l’abisme en que ell mateix s’ha posat, i que em provoca, com a tants altres catalans, moments de reflexió profunda.

Bastants anys després -a principis dels 80- Jordi Pujol ens va dir a la meva germana Roser i a mi, en una reunió autoexculpatòria després de la (segona) traició que va fer al meu pare, que havia hagut de justificar la seva relació amb ell davant de la cúpula de CDC dient-los que “quan als anys 60s anava a Lleida, qui m’esperava a sota l’Indíbil i Mandoni era el Francesc Porta”. En aquella época, i després, el pare i el Pujol s’entenien a la perfecció, compenetraven íntimament -Guillem Viladot els va tractar de germans siamesos en un article a Serra d’Or que no va agradar gens a Pujol-, bàsicament pel seu sentiment catalanista i, sobre tot, per la seva actitud de “fer país”. Si Jordi Pujol feia el que feia, el pare “feia ciutat” i construia el que ara en dirien “estructures locals d’estat”. Per qui no el conegués, el pare va ser un agitador cultural, social i econòmic a Lleida des dels anys 50, encapçalant iniciatives com ara una revista (tancada per ordre governativa al 59), un club de tennis d’una categoria inusual no només a la ciutat, sinó al país, creador d’Omnium Cultural a Ponent, conferenciant, cineclubista, articulista, etc. Un líder del que ara se’n diu la “societat civil”, vaja, malgrat aquesta hagi estat -i crec que continua encara- bastant apàtica a la capital del Segrià. A més, el pare visitava Barcelona de manera freqüent i feia de pont amb l’activisme de la capital.

Valgui dir que la relació entre ambdós semblava tan íntima que Jordi Pujol no ha deixat d’esmentar el pare en cap de les visites que ha fet a Lleida, per una raó o altra, de la mateixa manera que la Marta va estar sempre afectuosa amb la mare cada cop que coincidien. Això no obstant, podria explicar une quantes anècdotes que desdibuixarien aquesta sintonia personal, i per les quals puc afirmar que Jordi Pujol va traïr el (meu) pare en diverses ocasions; però deixo aquests detalls per no allargar-me, i per a que els expliqui la Teresa Ibars i l’Antonieta Jarne, que n’estan preparant una biografia. El que provo de fer ara és ressituar la imatge de Jordi Pujol en el meu interior, no tant per mi -perquè fa anys que va deixar de ser sant de la meva devoció- sinó en relació al pare, a qui la confessió dels darrers dies hauria dolgut en lo més profund. I també reconeixent que, malgrat el meu total distanciament polític d’ell, no deixa de ser acertada aquella afirmació que li vaig sentir -ja fa anys- al Boadella en la que, parlant en termes de catalanitat, deia que “Pujol representa el pitjor de mi mateix”. Aquest comentari intel·ligent explica que la confessió de Jordi Pujol no només hagi afectat els seus, sinó fins i tot als seus oponents, sobre qui havia aconseguit establir una certa relació de dependència que, per sobre de la política, toca els misteris de la psicologia.

El que miro de dir és que si el pare hagués conegut aquest desenllaç de la història de l’ex honorable hagués tingut una gran decepció perquè, malgrat que se li hagués portat de manera completament deslleal en, al menys, tres situacions especials, i haver acabat discrepant de la seva política en els darrers anys de la seva vida, el creia honest fins als últims extrems. Honest com ho va ser ell mateix, i a qui “la causa”, més que donar-li, li va costar força diners i sacrificis. És això el que fa el tema més brutalment dolorós; no tant el fet que Jordi Pujol hagi estat un lladre, un corrupte i un estafador durant tota la seva vida, com el fet de constatar que, malgrat les paraules amables i el simulat afecte, en realitat se’n debia literalment fotre dels pobres il·lusos que, com el pare, anaven de bona fe. És, per tat, no només una traició a una comunitat i a una idea, sinò a individus concrets amb els que es relacionava i compartia projectes i activitats quotidianes. Un puto cínic, vaja, una rata humana, una sangonera immunda.

La primera traició de Jordi Pujol al pare va ser quan, després que fos gràcies a ell que Banca Catalana va obtenir el permís del Banc d’Espanya per obrir una oficina a Lleida, aquesta sucursal no li donés operacions a signar (era corredor de comerç), mentre les donava a un col·lega de pràctiques obscures, que les va fer passar magres al pare durant anys. Quan, al cap d’un temps li va comentar al Pujol -perquè el pare era incapaç de reclamar res, especialment diners, així li va anar-, aquest li va treure una de les seves frases lapidàries: “me’n sento responsable, però no culpable”.

Quina frase, no? L’esmento perquè introdueix el tema que a mi més m’intriga de tot això, que no és tant la dimensió política com la religiosa i, en definitiva, ètica, del cas i del personatge. Perquè tothom sap que Jordi Pujol és un catòlic convençut i militant, que creu en déu, i que ha posat aquesta fe com a vent que l’empeny i guia en el seu navegar per aquesta vida. Aquesta modulació del catalanisme em va intrigar durant anys fins al punt de veure una mena d’Opus català, i em va caldre produir el documental “L’església rebel” per entendre’l. Hi ha una base comú cristiana sota el sustrat de tots els partits polítics catalans, però cada un ha evoulcionat de manera diferent. Té molta importància en CDC i explica, en part, la 2ª traició de Jordi Pujol al pare, al desbancar-lo com a líder a Lleida, per posar en el seu lloc aquella beata d’Acció Catòlica que era la Maria Rúbies (i que després el trairia a ell negant-se a recolçar la llei del joc -ai, què en sortirà algun dia d’aquí!). El pare era un liberal “a l’anglesa”, i el seu sentit ètic anava per davant de la fe que, com a bon il·lustrat, va anar perdent en els darrers anys. I aquí hi ha, per mi el més punyent de la farsa de Jordi Pujol: cóm s’atrevia a donar lliçons de moralitat a persones que, sense donar-les, li donaven a ell 30.000 voltes en el tema. És com si, conscient de la inferioritat moral en que es trobava davant l’altre, la sublimés usant el seu poder i el seu engany tan minuciosament construit, per anular el pobre inocent. És a dir, o és un hipòcrita com el pi de les tres branques, o un neuròtic delirant que no distingeix entre el bé i el mal. Cóm s’ho fa ara el petit rei per mirar a la cara a qualsevol que se li atanci, coneixedor del seu engany? O la seva al mirall? Li cantaria la cançó de Lennon al Paul: How do you sleep?, i el condemnaria a nits d’insomni en que en lloc d’ovelles, se li apareguessin les cares de tots aquells a qui ha traït i menyspreat al llarg de tants anys.

Enfí, no sé si això porta enlloc, més enllà de desfogar una mica la ràbia i fàstic que em produeix el Molt Menyspreable. He de reconeixer que la ràbia va una mica també en contra de mi mateix, per no haver arribat a assumir l’evidència dels fets, malgrat la informació que tenia. Perquè, a part del que he dit -i altres coses-, hi ha una història personal que us brindo i que, com dic, posa de manifest la naturalesa dels fets d’una manera claríssima.

Als principis de la democràcia jo, com la mare i un germà, vaig ajudar el pare a muntar CDC a Lleida. Febres adolescents d’époques engrescadores i trajectòria, com he explicat, preestablerta. Vaig ser dels fundadors de les Joventuts de CDC i vaig conéixer i tractar al Jordi Pujol Ferrussola. Per la traició nº 2 i per un gran gir en la meva vida, vaig abandonar aviat el partit i aillar-me completament del seu ambient. Amb el temps, sempre em va estranyar per què el Jr, que tenia una clara vocació política, havia desaparegut del mapa i, amb més temps, vaig fer-me una composició de lloc. Em vaig imaginar el Senior dient-li: “Jordi, tu et quedes a l’ombra i vas recollint el que t’enviarem”. Era més que evident, no hi havia cap altra explicació possible, no se li coneixia ofici ni benefici (bé, això està mal dit). Em sap greu no haver-ne estat més convençut, però em costa creure en la maldat de la gent. I mira que la història té un épileg d’allò més irònic. Com he dit, vaig perdre completament el contacte amb aquells joves però un dia, al cap de molts anys -debia ser entre el 2005 i el 2007- vaig coincidir un dia amb el Jordi Jr. Endevineu on: a l’aeroport de Zurich! Tal qual, no m’ho invento. Com tampoc us enganyo si us dic que em va cridar l’atenció la motxil·la que portava -descolorida i gastada. Ens vam saludar un moment, ell una mica apressat -em va dir que fèia transbord cap als EUA, a esquiar. Això és el que va dir. Ni un guionista ho hagués muntat tant bé.

Crec que el Jr m’havia mirat una mica per sobre l’espatlla quan vaig abandonar CDC. Em debia veure com un traidor i, per la meva ona de l’época, de ben segur com a una ovella descarriada. Ja veus. No sé si he fet massa bon camí, però de debó que, ni per una cosa ni per l’altra, li canvio pel que ha fet ell, ni pel via crucis que li espera.

En nom del pare, i com va dir el Michael Moore al rebre l’Oscar: “Shame on you Mr President”. Que la vergonya -i la merda (símbol freudià del diner)- us cobreixi ben coberts fins asfixiar-vos, maleïts desgraciats!

Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: