Arxius

Archive for the ‘Cultura’ Category

La meva història amb Bowie (resum)

14 gener 2017 3 comentaris

diamond-dogs

A la primavera de 1974, amb Franco encara viu, vaig llegir un article a un dels diaris locals –La mañana o Diario de Lérida– en què s’hi explicava que la censura espanyola havia prohibit la publicació del darrer disc de l’artista anglès David Bowie, per considerar-ne obscena la portada. Crec que en aquell moment jo ni tan sols havia sentit l’Space Oddity, però em vaig quedar amb la notícia. Als meus 15 anyets, suposo que estava en aquella fase adolescent en la que la música adquireix una importància preponderant en les teves relacions d’amistat; i jo anava a la recerca d’influències pròpies que em permetessin superar (o tan sols suplir) la petja decisiva dels Beatles i satèl·lits pop afins, aportada a la meva formació estètica pel meu germà més gran.

Aquell estiu vaig aconseguir que els pares m’enviessin a Dublín, la meva primera experiència emancipadora, amb tot el que pertoca a un post-adolescent i us podeu imaginar. Un dia vaig entrar en una petita tenda de discs (vinils) i vaig demanar pel disc de Bowie, del que no en recordava el títol. Em van treure la col·lecció, encapçalada pel recent Diamond Dogs i, evidentment, vaig ser incapaç de trobar-hi res de ni tan sols provocador en la portada. (Malauradament, ara no puc dir si era la primeríssima edició, que mostrava els genitals del gos -veure foto a dalt- i que, indeed, va ser censurada per la discogràfica anglesa en posteriors edicions amb una mena de retoc digital ”avant la lettre”). En canvi, el desplegable del disc anterior, Aladdin Sane, amb un nu quasi frontal de l’artista, amb els baixos difuminats en un altre blur de photoshop precoç, em va semblar clarament més passat de voltes que l’Anubis invertit del nou LP. Després de dubtar-ho, em vaig decidir pel Diamond Dogs que, en definitiva, era aquell sobre el qual parlava la notícia. Amb el temps, ha esdevingut el disc que més m’agrada del Bowie. Us passa també a vosaltres que el primer disc que sentiu d’un artista acaba sent el vostre preferit?

Al curs següent, una tarda arribava un pèl tard a classe i vaig enfilar el llarg passadís de l’institut tararejant una de les cançons del disc (no sé si Sweet Thing o Rock’n Roll With Me, amb el temps les meves preferides absolutes). La porta de la meva classe, la penúltima del passadís estava ja tancada i la següent estava encara oberta, amb la majoria dels alumnes dintre esperant el professor. Just davant de les portes hi havia un alumne assegut en el banc de fusta que, a mitja distància em va cridar, amb sorpresa: “Què cantes?! Coneixes el Diamond Dogs?”. Vam quedar per després de les respectives classes i allí va començar la relació potser més decisiva de la meva vida, en la que vam tenir Bowie com a banda sonora predominant de les nostres múltiples i desorbitades experiències, que van acabar a bufetades al carrer una nit d’excessos, deu anys desprès. Però això seria per un altre post, llarguíssim, del que us en quedareu amb les ganes.

Sense relació amb aquest trencament, simplement per una qüestió de gust musical, vaig abandonar completament la carrera de David Bowie poc després (al 1987), i estar uns 25 anys pràcticament sense ni escoltar-lo.

Fins al 2013, quan la seva sorprenent reaparició amb The Next Day en un moment de fort trasbalsament en la meva vida, em va portar a fer una revisió -entre moltes altres coses, o totes- del meu passat interès vers ell, i vaig recuperar les seves obres completes, ara per Spotify.

Per ser breus: em confirmo en la meva admiració vers la prodigiosa creativitat dels seus primers cinc discs, precisament fins a Diamond Dogs (traient els dos de tempteig inicial); acceptació crítica del període americà i de la trilogia de Berlín; i confirmació del rebuig total de la fase comercial que segueix.

Arribem al final de la història.

En els darrers anys he anat mantenint viva la col·lecció de vinils sense haver corregut a refer la pentalogia d’or anterior al Young Americans en la que, curiosament, m’hi mancava el Diamond Dogs –perdut l’original entre la disbauxa vital dels turbulents 70s. Fa poc vaig pensar que seria el primer que compraria a la propera Fira del Disc.

El passat cap de setmana vaig visitar, cosa raríssima, Lleida, i vaig donar un tomb pel mercadet de brocanters que s’hi fa cada diumenge al matí a la Rambla, el carrer de la casa familiar. Fa anys havia arribat a ser una mena d’Encants, on hi convivien petits antiquaris amb drapaires i, la darrera vegada que l’havia vist, una munió d’àrabs i subsaharians que hi oferien de tot. L’Ajuntament va imposar un cert control i ara tan sols hi queden una dotzena de paradetes sense interès, de numismàtics i petites antigalles ronyoses. L’afluència de públic és mínima i em pregunto en raó de què els pobres comerciants aguanten els 2 graus humits i boirosos que dominaven Lleida el matí de diumenge.

Vaig repassar ràpidament les paradetes esquàlides, fins arribar a la darrera, situada pràcticament davant de la casa de la meva infantesa i adolescència on, entre una exposició caòtica d’objectes hi havia una caixa de fruita amb uns quants vinils. I us semblarà mentida, però juro que al capdavant hi havia el Diamond Dogs! El primer que vaig fer va ser girar-lo i mirar si el gos tenia sexe, el que hagués justificat, amb escreix, el preu de 70€ que marcava l’etiqueta. El gos estava gràficament castrat, però l’edició era anglesa! -podia ser el meu propi original de fa més de 42 anys?

No crec en coincidències estel·lars ni en destins programats, i no hi va haver tanta connexió còsmica amb el Major Tom que, ara sí, està en el cel. Però amb tot, no digueu que la història no té el seu què.

El pobre home mig congelat me’l va deixar per 25€.

Sòna de conya, amb una mica de crec-crec, com ha de ser, i una sonoritat que els CDs no tenen, ni tindran mai.

El diumenge era dia 8. El dia en que David Bowie hagués complert 70 anys.

R.I.P.

Categories:Cultura, Uncategorized Etiquetes: ,

Pierre Bonnard: la pintura interior

29 Novembre 2015 Deixa un comentari
Le_bain
L’altre dia a Madrid vaig visitar l’exposició de Pierre Bonnard (1867-1947), un pintor que tenia poc o mal ubicat. En part per ser un artista de difícil adscripció a cap escola o moviment concret -la historiografia agraeix les grans classificacions, per lo que no recordo que me n’haguessin parlat quan vaig estudiar Història de l’Art-, i en part perquè no havia tingut oportunitat de veure’n l’obra: aquesta exposició a la Fundación Mapfre és la primera antològica que se li dedica a Espanya.
Bonnard és un outsider de les avantguardes, moviment religiosament reverenciat a la meva época universitària. L’artista va anar per lliure tota la seva vida, tan sols adscribint-se a un grup menor al principi de la seva trajectòria. En l’época de domini de l’impressionisme i el simbolisme, Bonnard es deixa portar pel dibuix i pintura decorativa japonesos, que li obre les portes a una concepció pictòrica diametralment diferent als corrents dominants a occident: uns formats de quadre allargassats -com els “biombos” de paper d’arroç orientals-, l’absència de perspectiva i de sensació de volum espaial, la fragmentació de “l’enquadrament” de l’escena pintada…
Abundant al llarg dels anys en aquesta línia, i tot i sent un pintor figuratiu, els seus quadres manquen de narració dels fets pintats i, si s’hi pot trobar una “història”, aquesta s’ha d’interpretar sempre més en clau interior que no fàctica. D’aquí la seva gràcia: els quadres de Bonnard -dels bodegons als interiors domèstics i als retrats intims de la seva dona, Marthe- es presenten en principi com a amalgames de formes i colors, que exigeixen una observació molt atenta de l’espectador per anar-hi descobrint motius i significats. A voltes tan sols insinua el murrió d’un gos que sobresurt del marc del quadre, ocupat principalment per una taula d’esmorçar, amb la Marthe al fons, suposadament en disposició d’alimentar l’animal.
En relació a aquests bodegons domèstics, Bonnard experimenta a l’altre extrem del gran clàssic del bodegó modern, Cézanne, que déia que “quan tens tres pomes, tens un problema compositiu”. Bonnard passa de la composició, i mostra els objectes en un disposició anàrquica; de la mateixa manera, el punt de vista de l’escena és sempre fragmentari, escorçat i mancat de perspectiva (Bonnard aplana la realitat al quadre, ni tan sols els paisatges tenen profunditat). Aquesta idea d’aglomeració, de manca de preocupació pel contrast cromàtic i lumínic (també passa de la llum), de rebuig de la perspectiva, etc, em va fer pensar en Barceló. Com en el mallorquí, un bodegó d’una taula pot adquirir una aparença inicial plenament abstracta, on el pigment adquireix vida pròpia, valor per sí mateix. Ara, mentre a Barceló la pintura transmet força, energia, moviment centrípet, el pigment de Bonnard tan sols brilla, reverbera, excita la vista (d’aquí que em sobrés el vidre en molts dels quadres exposats). Passada la primera impressió purament sensorial, l’ull va desxifrant les formes, reconeixent la representació oferta, i entrant en el joc estètic que proposa Bonnard.  L’exemple més absorbent per mi va ser  aquest “Racó de taula” (1935). Evidentment, aquesta reproducció no us donarà sinó una mínima impressió del que us acabo de dir.
Racó de taula. Bonnard
Aquesta interiorització de l’espai (i de la realitat) que fa Bonnard, té la seva expressió més trasbalsadora en els retrats que fa de la seva dona, Marthe, la seva model durant més de 40 anys. Des de l'”Home i dona” (1900), on la retrata nua sobre el llit, separada del mateix Bonnard pel marc d’un paravent després de fer l’amor, fins als retrats a la toilette molts anys després, la presència de Marthe és distant, silenciosa, ensimismada. L’esposa apareix en molts dels quadres, sempre com un element més de la composició; quan no estàtica, amb moviment hieràtic. La passivitat i el distanciament emotiu són màxims en dos quadres a la banyera -en un d’ells tan sols mostra la model de cintura cap avall-, que els textes de l’exposició expliquen basats en les teràpies d’aigua que Marthe seguia per calmar “el seu caràcter nerviós i atormentat” (imatge de capçalera d’aquest text, de 1925). El cos és mortuori i asexuat, molt diferent de les presentacions quasi lascives dels primers anys, en que la mostrava jaguda exposant impúdicament el pubis, en una posició similar a la de la dona de la làmpara de gas de l’obra “Étant Donnés…” de Duchamp. Alguns dels nusos mig descomposats fan pensar que a Bacon també li debia interessar Bonnard.
La indolent
La darrera etapa de Bonnard está representada a l’exposició amb uns grans murals decoratius que el pintor realitzava a mansions privades i edificis públics. No em van interessar tant, i reflexen un alleugiment de la tensió psicològica que evidencia tota l’obra anterior. El que em fa pensar en la trascendència de la relació del pintor amb la seva esposa, que va acabar patint una misantropia exagerada que coartava les relacions socials del matrimoni. La pregunta, per mi, és fins a quin punt l’enfermetat de Marthe fou fruit del seu propi metabolisme psíquic, o si no va ser alimentada per l’ànim atormentat del propi pintor/amant/marit.
Tenint en compte que la parella va iniciar relacions el 1893 i que no es va casar fins al 1925 (32 anys després!), la meva hipòtesi és que si Marthe va patir una neurosi depressiva profunda, podia molt bé ser causada per la del pintor, que amb el seu particular pathos creatiu va fagocitar la personalitat de la seva dona. L’explotació pictòrica -i fotogràfica, Bonnard hi va experimentar en un periode- del cos de l’esposa, mostrada sempre de manera tan fredament carnal, tan des-animada, juntament a una relació que, a jutjar per aquests paràmetres de representació, debia ser poc alegre (per dir-ho de manera suau), debia provocar en Marthe un efecte similar al dels indis que rebutjaven esser fotografiats pels primers exploradors: la por a que la càmera els prengués l’ànima. Podem pensar que l’exposició constant a la mirada absorbent del pintor, li va prendre a Marthe la seva.
Marthe au jardin
Tornant a l’inici, diria que Bonnard, allunyant-se de les avantguardes “ortodoxes” -valgui la contradicció- transita un camí de modernitat per quant realitza una pintura basada en la subjectivitat i la introspecció, el que la lliga tant amb el romanticisme que posa la llavor de la modernitat artística, com a la psicoanàlisi, el pensament més revolucionari del segle XX. La reclusió temàtica en la intimitat de la vida domèstica abunda també en el nou valor del jo, tema de rabiosa actualitat en els nostres propis dies. No li debia ser fàcil a Bonnard transitar el seu camí independent i solitari, a contracorrent, per fer una obra personal, compromesa amb l’art i amb sí mateix.
Per sort, anys després una exposició ens permet reconeixer el seu gran valor artístic. Si sou per Madrid, aprofiteu-ho.

Dues lectures d’estiu

Aquest darrers dies d’agost he llegit un parell de llibres vells, antics, que en principi poc tenen a veure entre sí, com tampoc tenien res a veure les meves motivacions per llegir-los. Malgrat això, em suggereixen a posteriori un reflexió conjunta, si més no per comparació.

 El primer és Sense ni cinc a París i Londres, un llibre de George Orwell escrit a finals dels anys 20 i publicat el 1933, en el que hi explica, com el títol deixa ben clar, l’experiència bohèmia de l’escriptor a aquestes dues ciutats. Encara que “bohèmia” no és potser l’adjectiu acertat, ja que Orwell es troba en una situació econòmica desesperada no per gust, sinò perquè se li acaba sobtadament la seva feina. En primer lloc, crida l’atenció l’absoluta manca de referència històrica, perqué Orwell ni tan sols esmenta a quin any se situa l’acció ni, en conseqüència, fa cap menció a la situació política i social de l’época, marcada per la crisi del 29 als EUA, i d’Alemània com a conseqüència del Pacte de Versalles. Orwell es limita doncs a fer un relat de caire estrictament autobiogràfic en el que explica les seves peripècies a París després de perdre les poques classes d’anglés que donava i quedar-se en una situació de supervivència extrema, mantinguda a base d’empenyorar roba per aconseguir uns pocs francs amb els que pagar la fonda infame en la que dorm o de la solidaritat d’altres homes en situació similar.

No pretenc explicar les peripècies d’Orwell entre hospicis de tot menys hospitalaris o com a explotat en cuines de restaurants llastimosos, sinò reflexionar sobre el sentit autobiogràfic de l’autor. La veu de Blair (el nom real d’Orwell) és clarament personal (i e primera persona), però el seu interés no és el seu personatge, de tal manera que, tot i explicar-nos amb força detall les seves anècdotes quotidianes, es dedica més a la descripció distant de situacions i ambients que no pas a l’anàlisi -ja no diguem, la crítica-, d’aquesta realitat, el que no deixa de sorprendre en un escriptor “polític” com ja començava a ser –i acabaria sent-. La seva visió és el que els documentalistes anglesos en diuen “factual”, que vindria a ser “fenomènica”, “realista”, el que em fa veure el llibre com un exercici literari primerenc –en el que s’hi nota la recerca d’aquella escriptura “transparent” que seria potser el principal tret estilístic de l’escriptor George Orwell-, però que manca de trascendència. Cal dir, doncs, que aquesta preocupació descriptiva no va més enllà -com ell mateix reconeix al final- i va en detriment, no només d’una comprensió psicològica i social de la vida dels desvalguts i del fenòmen de la pobresa en general, sinò  de la pròpia introspecció de l’escriptor. Orwell es presenta al llarg del llibre com un personatge per sota del que s’espera d’ell, com un ser passiu, indolent, apàtic; i les experiències viscudes, malgrat la seva cruesa, no provoquen cap transformació en el personatge, ni en l’autor, a qui tan sols ensenyaran “a no menyspreuar mai més cap vagabund”. Pobra conclusió per un escriptor de la seva (posterior) agudesa crítica, i d’un repte literari i vital d’aquestes característiques.

El segon llibre que vull comentar serviria per comfrontar les característiques de narració realista, autobiogràfica, masculina i anglesa de l’obra d’Orwell, amb les de ficció autobiogràfica, femenina i espanyola de Nada, de Carmen Laforet; un buit en la meva experiència lectora, més greu encara tenint en compte la biografia que la meva dona va fer de l’escriptora fa 3 anys (Carmen Laforet. Una mujer en fuga).

Està clar que el libre de Laforet és més un relat autobiogràfic (autoficció, en diuen els experts) que una narració purament fictícia, ja que es basa quasi al 100% en l’experiència de Carmen quan va venir a Barcelona a estudiar a la universitat el 1942. A Laforet sembla només interessar-li la història de la seva protagonista Andrea, una experiència cap a la maduresa a través de les relacions amb els familiars que l’allotjen al famós pis del carrer d’Aribau, i els amics que fa a la facultat. Ara bé, tot i que a Laforet no li interessa l’entorn social ni polític (malgrat que els crítics li han volgut trobar aquesta significació, en una época que la crítica política estava completament prohibida), l’escriptora aconsegueix que la materialització d’aquest entorn -la ciutat- adquireixi un significat simbòlic que complementa la trama emocional de la novel·la. La Barcelona de Nada presenta poc ambients sòrdids –es concentren tots en la pròpia casa familiar- i Laforet no es planteja mai cap conflicte social; però, sorprenentment, Orwell tampoc aporta cap lectura interpretativa a la situació d’injustícia extesa a les capitals europees. Laforet també passa gana a Barcelona, però ens explica molt més sobre les seves emocions en poques experiències, que Orwell a base de moltes repeticions sobre els seus malabarismes econòmics per mantenir-se a base de té i pa amb mantega.

Però on es dóna la gran diferència entre ambdós llibres és en l’evolució dels protagonistes. Si ja he dit que el personatge d’Orwell no canvia al llarg de la narració, és evident que Andrea completa un procés de maduració personal que es concreta en l’esplèndida escena posterior al ball a la casa burgesa, en que se li evidencia el determinisme del caràcter en l’evolució de la vida de les persones: “Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad…”.

Una conclusió potser “femenina”, psicologista, però sens dubte profunda i clarivident. Laforet tanca el seu periple de manera coherent, mentre Orwell ho fa de manera decebedora. Potser perquè Laforet s’involucra amb el seu personatge i Orwell no: ni és donat a la introspecció, ni ha aprés encara a interpretar la realitat social sota una òptica concreta.

En qualsevol cas, la coincidència de lectura dels dos llibres m’ha permés reflexionar sobre la importància del plantejament narratiu de tota obra  de cara a la transmissió de la veritat buscada per l’autor. Veritat que no depén tant del grau de realisme o ficció de la història sinò, com passa en aquests dos exemples, del dibuix eficaç del personatge principal. Una bona lliçó per a documentalistes.

C A L À B R I A 6 6

Un projecte social, educatiu i cultural a Sant Antoni

Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: