Archive

Arxiu d'Autor

La meva història amb Bowie (resum)

14 gener 2017 3 comentaris

diamond-dogs

A la primavera de 1974, amb Franco encara viu, vaig llegir un article a un dels diaris locals –La mañana o Diario de Lérida– en què s’hi explicava que la censura espanyola havia prohibit la publicació del darrer disc de l’artista anglès David Bowie, per considerar-ne obscena la portada. Crec que en aquell moment jo ni tan sols havia sentit l’Space Oddity, però em vaig quedar amb la notícia. Als meus 15 anyets, suposo que estava en aquella fase adolescent en la que la música adquireix una importància preponderant en les teves relacions d’amistat; i jo anava a la recerca d’influències pròpies que em permetessin superar (o tan sols suplir) la petja decisiva dels Beatles i satèl·lits pop afins, aportada a la meva formació estètica pel meu germà més gran.

Aquell estiu vaig aconseguir que els pares m’enviessin a Dublín, la meva primera experiència emancipadora, amb tot el que pertoca a un post-adolescent i us podeu imaginar. Un dia vaig entrar en una petita tenda de discs (vinils) i vaig demanar pel disc de Bowie, del que no en recordava el títol. Em van treure la col·lecció, encapçalada pel recent Diamond Dogs i, evidentment, vaig ser incapaç de trobar-hi res de ni tan sols provocador en la portada. (Malauradament, ara no puc dir si era la primeríssima edició, que mostrava els genitals del gos -veure foto a dalt- i que, indeed, va ser censurada per la discogràfica anglesa en posteriors edicions amb una mena de retoc digital ”avant la lettre”). En canvi, el desplegable del disc anterior, Aladdin Sane, amb un nu quasi frontal de l’artista, amb els baixos difuminats en un altre blur de photoshop precoç, em va semblar clarament més passat de voltes que l’Anubis invertit del nou LP. Després de dubtar-ho, em vaig decidir pel Diamond Dogs que, en definitiva, era aquell sobre el qual parlava la notícia. Amb el temps, ha esdevingut el disc que més m’agrada del Bowie. Us passa també a vosaltres que el primer disc que sentiu d’un artista acaba sent el vostre preferit?

Al curs següent, una tarda arribava un pèl tard a classe i vaig enfilar el llarg passadís de l’institut tararejant una de les cançons del disc (no sé si Sweet Thing o Rock’n Roll With Me, amb el temps les meves preferides absolutes). La porta de la meva classe, la penúltima del passadís estava ja tancada i la següent estava encara oberta, amb la majoria dels alumnes dintre esperant el professor. Just davant de les portes hi havia un alumne assegut en el banc de fusta que, a mitja distància em va cridar, amb sorpresa: “Què cantes?! Coneixes el Diamond Dogs?”. Vam quedar per després de les respectives classes i allí va començar la relació potser més decisiva de la meva vida, en la que vam tenir Bowie com a banda sonora predominant de les nostres múltiples i desorbitades experiències, que van acabar a bufetades al carrer una nit d’excessos, deu anys desprès. Però això seria per un altre post, llarguíssim, del que us en quedareu amb les ganes.

Sense relació amb aquest trencament, simplement per una qüestió de gust musical, vaig abandonar completament la carrera de David Bowie poc després (al 1987), i estar uns 25 anys pràcticament sense ni escoltar-lo.

Fins al 2013, quan la seva sorprenent reaparició amb The Next Day en un moment de fort trasbalsament en la meva vida, em va portar a fer una revisió -entre moltes altres coses, o totes- del meu passat interès vers ell, i vaig recuperar les seves obres completes, ara per Spotify.

Per ser breus: em confirmo en la meva admiració vers la prodigiosa creativitat dels seus primers cinc discs, precisament fins a Diamond Dogs (traient els dos de tempteig inicial); acceptació crítica del període americà i de la trilogia de Berlín; i confirmació del rebuig total de la fase comercial que segueix.

Arribem al final de la història.

En els darrers anys he anat mantenint viva la col·lecció de vinils sense haver corregut a refer la pentalogia d’or anterior al Young Americans en la que, curiosament, m’hi mancava el Diamond Dogs –perdut l’original entre la disbauxa vital dels turbulents 70s. Fa poc vaig pensar que seria el primer que compraria a la propera Fira del Disc.

El passat cap de setmana vaig visitar, cosa raríssima, Lleida, i vaig donar un tomb pel mercadet de brocanters que s’hi fa cada diumenge al matí a la Rambla, el carrer de la casa familiar. Fa anys havia arribat a ser una mena d’Encants, on hi convivien petits antiquaris amb drapaires i, la darrera vegada que l’havia vist, una munió d’àrabs i subsaharians que hi oferien de tot. L’Ajuntament va imposar un cert control i ara tan sols hi queden una dotzena de paradetes sense interès, de numismàtics i petites antigalles ronyoses. L’afluència de públic és mínima i em pregunto en raó de què els pobres comerciants aguanten els 2 graus humits i boirosos que dominaven Lleida el matí de diumenge.

Vaig repassar ràpidament les paradetes esquàlides, fins arribar a la darrera, situada pràcticament davant de la casa de la meva infantesa i adolescència on, entre una exposició caòtica d’objectes hi havia una caixa de fruita amb uns quants vinils. I us semblarà mentida, però juro que al capdavant hi havia el Diamond Dogs! El primer que vaig fer va ser girar-lo i mirar si el gos tenia sexe, el que hagués justificat, amb escreix, el preu de 70€ que marcava l’etiqueta. El gos estava gràficament castrat, però l’edició era anglesa! -podia ser el meu propi original de fa més de 42 anys?

No crec en coincidències estel·lars ni en destins programats, i no hi va haver tanta connexió còsmica amb el Major Tom que, ara sí, està en el cel. Però amb tot, no digueu que la història no té el seu què.

El pobre home mig congelat me’l va deixar per 25€.

Sòna de conya, amb una mica de crec-crec, com ha de ser, i una sonoritat que els CDs no tenen, ni tindran mai.

El diumenge era dia 8. El dia en que David Bowie hagués complert 70 anys.

R.I.P.

Categories:Cultura, Uncategorized Etiquetes: ,

Pierre Bonnard: la pintura interior

29 novembre 2015 Deixa un comentari
Le_bain
L’altre dia a Madrid vaig visitar l’exposició de Pierre Bonnard (1867-1947), un pintor que tenia poc o mal ubicat. En part per ser un artista de difícil adscripció a cap escola o moviment concret -la historiografia agraeix les grans classificacions, per lo que no recordo que me n’haguessin parlat quan vaig estudiar Història de l’Art-, i en part perquè no havia tingut oportunitat de veure’n l’obra: aquesta exposició a la Fundación Mapfre és la primera antològica que se li dedica a Espanya.
Bonnard és un outsider de les avantguardes, moviment religiosament reverenciat a la meva época universitària. L’artista va anar per lliure tota la seva vida, tan sols adscribint-se a un grup menor al principi de la seva trajectòria. En l’época de domini de l’impressionisme i el simbolisme, Bonnard es deixa portar pel dibuix i pintura decorativa japonesos, que li obre les portes a una concepció pictòrica diametralment diferent als corrents dominants a occident: uns formats de quadre allargassats -com els “biombos” de paper d’arroç orientals-, l’absència de perspectiva i de sensació de volum espaial, la fragmentació de “l’enquadrament” de l’escena pintada…
Abundant al llarg dels anys en aquesta línia, i tot i sent un pintor figuratiu, els seus quadres manquen de narració dels fets pintats i, si s’hi pot trobar una “història”, aquesta s’ha d’interpretar sempre més en clau interior que no fàctica. D’aquí la seva gràcia: els quadres de Bonnard -dels bodegons als interiors domèstics i als retrats intims de la seva dona, Marthe- es presenten en principi com a amalgames de formes i colors, que exigeixen una observació molt atenta de l’espectador per anar-hi descobrint motius i significats. A voltes tan sols insinua el murrió d’un gos que sobresurt del marc del quadre, ocupat principalment per una taula d’esmorçar, amb la Marthe al fons, suposadament en disposició d’alimentar l’animal.
En relació a aquests bodegons domèstics, Bonnard experimenta a l’altre extrem del gran clàssic del bodegó modern, Cézanne, que déia que “quan tens tres pomes, tens un problema compositiu”. Bonnard passa de la composició, i mostra els objectes en un disposició anàrquica; de la mateixa manera, el punt de vista de l’escena és sempre fragmentari, escorçat i mancat de perspectiva (Bonnard aplana la realitat al quadre, ni tan sols els paisatges tenen profunditat). Aquesta idea d’aglomeració, de manca de preocupació pel contrast cromàtic i lumínic (també passa de la llum), de rebuig de la perspectiva, etc, em va fer pensar en Barceló. Com en el mallorquí, un bodegó d’una taula pot adquirir una aparença inicial plenament abstracta, on el pigment adquireix vida pròpia, valor per sí mateix. Ara, mentre a Barceló la pintura transmet força, energia, moviment centrípet, el pigment de Bonnard tan sols brilla, reverbera, excita la vista (d’aquí que em sobrés el vidre en molts dels quadres exposats). Passada la primera impressió purament sensorial, l’ull va desxifrant les formes, reconeixent la representació oferta, i entrant en el joc estètic que proposa Bonnard.  L’exemple més absorbent per mi va ser  aquest “Racó de taula” (1935). Evidentment, aquesta reproducció no us donarà sinó una mínima impressió del que us acabo de dir.
Racó de taula. Bonnard
Aquesta interiorització de l’espai (i de la realitat) que fa Bonnard, té la seva expressió més trasbalsadora en els retrats que fa de la seva dona, Marthe, la seva model durant més de 40 anys. Des de l'”Home i dona” (1900), on la retrata nua sobre el llit, separada del mateix Bonnard pel marc d’un paravent després de fer l’amor, fins als retrats a la toilette molts anys després, la presència de Marthe és distant, silenciosa, ensimismada. L’esposa apareix en molts dels quadres, sempre com un element més de la composició; quan no estàtica, amb moviment hieràtic. La passivitat i el distanciament emotiu són màxims en dos quadres a la banyera -en un d’ells tan sols mostra la model de cintura cap avall-, que els textes de l’exposició expliquen basats en les teràpies d’aigua que Marthe seguia per calmar “el seu caràcter nerviós i atormentat” (imatge de capçalera d’aquest text, de 1925). El cos és mortuori i asexuat, molt diferent de les presentacions quasi lascives dels primers anys, en que la mostrava jaguda exposant impúdicament el pubis, en una posició similar a la de la dona de la làmpara de gas de l’obra “Étant Donnés…” de Duchamp. Alguns dels nusos mig descomposats fan pensar que a Bacon també li debia interessar Bonnard.
La indolent
La darrera etapa de Bonnard está representada a l’exposició amb uns grans murals decoratius que el pintor realitzava a mansions privades i edificis públics. No em van interessar tant, i reflexen un alleugiment de la tensió psicològica que evidencia tota l’obra anterior. El que em fa pensar en la trascendència de la relació del pintor amb la seva esposa, que va acabar patint una misantropia exagerada que coartava les relacions socials del matrimoni. La pregunta, per mi, és fins a quin punt l’enfermetat de Marthe fou fruit del seu propi metabolisme psíquic, o si no va ser alimentada per l’ànim atormentat del propi pintor/amant/marit.
Tenint en compte que la parella va iniciar relacions el 1893 i que no es va casar fins al 1925 (32 anys després!), la meva hipòtesi és que si Marthe va patir una neurosi depressiva profunda, podia molt bé ser causada per la del pintor, que amb el seu particular pathos creatiu va fagocitar la personalitat de la seva dona. L’explotació pictòrica -i fotogràfica, Bonnard hi va experimentar en un periode- del cos de l’esposa, mostrada sempre de manera tan fredament carnal, tan des-animada, juntament a una relació que, a jutjar per aquests paràmetres de representació, debia ser poc alegre (per dir-ho de manera suau), debia provocar en Marthe un efecte similar al dels indis que rebutjaven esser fotografiats pels primers exploradors: la por a que la càmera els prengués l’ànima. Podem pensar que l’exposició constant a la mirada absorbent del pintor, li va prendre a Marthe la seva.
Marthe au jardin
Tornant a l’inici, diria que Bonnard, allunyant-se de les avantguardes “ortodoxes” -valgui la contradicció- transita un camí de modernitat per quant realitza una pintura basada en la subjectivitat i la introspecció, el que la lliga tant amb el romanticisme que posa la llavor de la modernitat artística, com a la psicoanàlisi, el pensament més revolucionari del segle XX. La reclusió temàtica en la intimitat de la vida domèstica abunda també en el nou valor del jo, tema de rabiosa actualitat en els nostres propis dies. No li debia ser fàcil a Bonnard transitar el seu camí independent i solitari, a contracorrent, per fer una obra personal, compromesa amb l’art i amb sí mateix.
Per sort, anys després una exposició ens permet reconeixer el seu gran valor artístic. Si sou per Madrid, aprofiteu-ho.

Un lladre a la meva taula

3 agost 2014 2 comentaris

Father & Son

Un dels records de la meva infantesa -boirós, més una sensació que un record el·laborat, però real al cap i a la fi- és el de rebre un afectuós comentari de Jordi Pujol mentre sopava a casa amb els meus pares, a Lleida. Debia ser entre 1965 i 1968 i puc dir que des de llavors JP va formar part de la història familiar -com si fos un parent- amb altibaixos que ara comentaré, fins a l’abisme en que ell mateix s’ha posat, i que em provoca, com a tants altres catalans, moments de reflexió profunda.

Bastants anys després -a principis dels 80- Jordi Pujol ens va dir a la meva germana Roser i a mi, en una reunió autoexculpatòria després de la (segona) traició que va fer al meu pare, que havia hagut de justificar la seva relació amb ell davant de la cúpula de CDC dient-los que “quan als anys 60s anava a Lleida, qui m’esperava a sota l’Indíbil i Mandoni era el Francesc Porta”. En aquella época, i després, el pare i el Pujol s’entenien a la perfecció, compenetraven íntimament -Guillem Viladot els va tractar de germans siamesos en un article a Serra d’Or que no va agradar gens a Pujol-, bàsicament pel seu sentiment catalanista i, sobre tot, per la seva actitud de “fer país”. Si Jordi Pujol feia el que feia, el pare “feia ciutat” i construia el que ara en dirien “estructures locals d’estat”. Per qui no el conegués, el pare va ser un agitador cultural, social i econòmic a Lleida des dels anys 50, encapçalant iniciatives com ara una revista (tancada per ordre governativa al 59), un club de tennis d’una categoria inusual no només a la ciutat, sinó al país, creador d’Omnium Cultural a Ponent, conferenciant, cineclubista, articulista, etc. Un líder del que ara se’n diu la “societat civil”, vaja, malgrat aquesta hagi estat -i crec que continua encara- bastant apàtica a la capital del Segrià. A més, el pare visitava Barcelona de manera freqüent i feia de pont amb l’activisme de la capital.

Valgui dir que la relació entre ambdós semblava tan íntima que Jordi Pujol no ha deixat d’esmentar el pare en cap de les visites que ha fet a Lleida, per una raó o altra, de la mateixa manera que la Marta va estar sempre afectuosa amb la mare cada cop que coincidien. Això no obstant, podria explicar une quantes anècdotes que desdibuixarien aquesta sintonia personal, i per les quals puc afirmar que Jordi Pujol va traïr el (meu) pare en diverses ocasions; però deixo aquests detalls per no allargar-me, i per a que els expliqui la Teresa Ibars i l’Antonieta Jarne, que n’estan preparant una biografia. El que provo de fer ara és ressituar la imatge de Jordi Pujol en el meu interior, no tant per mi -perquè fa anys que va deixar de ser sant de la meva devoció- sinó en relació al pare, a qui la confessió dels darrers dies hauria dolgut en lo més profund. I també reconeixent que, malgrat el meu total distanciament polític d’ell, no deixa de ser acertada aquella afirmació que li vaig sentir -ja fa anys- al Boadella en la que, parlant en termes de catalanitat, deia que “Pujol representa el pitjor de mi mateix”. Aquest comentari intel·ligent explica que la confessió de Jordi Pujol no només hagi afectat els seus, sinó fins i tot als seus oponents, sobre qui havia aconseguit establir una certa relació de dependència que, per sobre de la política, toca els misteris de la psicologia.

El que miro de dir és que si el pare hagués conegut aquest desenllaç de la història de l’ex honorable hagués tingut una gran decepció perquè, malgrat que se li hagués portat de manera completament deslleal en, al menys, tres situacions especials, i haver acabat discrepant de la seva política en els darrers anys de la seva vida, el creia honest fins als últims extrems. Honest com ho va ser ell mateix, i a qui “la causa”, més que donar-li, li va costar força diners i sacrificis. És això el que fa el tema més brutalment dolorós; no tant el fet que Jordi Pujol hagi estat un lladre, un corrupte i un estafador durant tota la seva vida, com el fet de constatar que, malgrat les paraules amables i el simulat afecte, en realitat se’n debia literalment fotre dels pobres il·lusos que, com el pare, anaven de bona fe. És, per tat, no només una traició a una comunitat i a una idea, sinò a individus concrets amb els que es relacionava i compartia projectes i activitats quotidianes. Un puto cínic, vaja, una rata humana, una sangonera immunda.

La primera traició de Jordi Pujol al pare va ser quan, després que fos gràcies a ell que Banca Catalana va obtenir el permís del Banc d’Espanya per obrir una oficina a Lleida, aquesta sucursal no li donés operacions a signar (era corredor de comerç), mentre les donava a un col·lega de pràctiques obscures, que les va fer passar magres al pare durant anys. Quan, al cap d’un temps li va comentar al Pujol -perquè el pare era incapaç de reclamar res, especialment diners, així li va anar-, aquest li va treure una de les seves frases lapidàries: “me’n sento responsable, però no culpable”.

Quina frase, no? L’esmento perquè introdueix el tema que a mi més m’intriga de tot això, que no és tant la dimensió política com la religiosa i, en definitiva, ètica, del cas i del personatge. Perquè tothom sap que Jordi Pujol és un catòlic convençut i militant, que creu en déu, i que ha posat aquesta fe com a vent que l’empeny i guia en el seu navegar per aquesta vida. Aquesta modulació del catalanisme em va intrigar durant anys fins al punt de veure una mena d’Opus català, i em va caldre produir el documental “L’església rebel” per entendre’l. Hi ha una base comú cristiana sota el sustrat de tots els partits polítics catalans, però cada un ha evoulcionat de manera diferent. Té molta importància en CDC i explica, en part, la 2ª traició de Jordi Pujol al pare, al desbancar-lo com a líder a Lleida, per posar en el seu lloc aquella beata d’Acció Catòlica que era la Maria Rúbies (i que després el trairia a ell negant-se a recolçar la llei del joc -ai, què en sortirà algun dia d’aquí!). El pare era un liberal “a l’anglesa”, i el seu sentit ètic anava per davant de la fe que, com a bon il·lustrat, va anar perdent en els darrers anys. I aquí hi ha, per mi el més punyent de la farsa de Jordi Pujol: cóm s’atrevia a donar lliçons de moralitat a persones que, sense donar-les, li donaven a ell 30.000 voltes en el tema. És com si, conscient de la inferioritat moral en que es trobava davant l’altre, la sublimés usant el seu poder i el seu engany tan minuciosament construit, per anular el pobre inocent. És a dir, o és un hipòcrita com el pi de les tres branques, o un neuròtic delirant que no distingeix entre el bé i el mal. Cóm s’ho fa ara el petit rei per mirar a la cara a qualsevol que se li atanci, coneixedor del seu engany? O la seva al mirall? Li cantaria la cançó de Lennon al Paul: How do you sleep?, i el condemnaria a nits d’insomni en que en lloc d’ovelles, se li apareguessin les cares de tots aquells a qui ha traït i menyspreat al llarg de tants anys.

Enfí, no sé si això porta enlloc, més enllà de desfogar una mica la ràbia i fàstic que em produeix el Molt Menyspreable. He de reconeixer que la ràbia va una mica també en contra de mi mateix, per no haver arribat a assumir l’evidència dels fets, malgrat la informació que tenia. Perquè, a part del que he dit -i altres coses-, hi ha una història personal que us brindo i que, com dic, posa de manifest la naturalesa dels fets d’una manera claríssima.

Als principis de la democràcia jo, com la mare i un germà, vaig ajudar el pare a muntar CDC a Lleida. Febres adolescents d’époques engrescadores i trajectòria, com he explicat, preestablerta. Vaig ser dels fundadors de les Joventuts de CDC i vaig conéixer i tractar al Jordi Pujol Ferrussola. Per la traició nº 2 i per un gran gir en la meva vida, vaig abandonar aviat el partit i aillar-me completament del seu ambient. Amb el temps, sempre em va estranyar per què el Jr, que tenia una clara vocació política, havia desaparegut del mapa i, amb més temps, vaig fer-me una composició de lloc. Em vaig imaginar el Senior dient-li: “Jordi, tu et quedes a l’ombra i vas recollint el que t’enviarem”. Era més que evident, no hi havia cap altra explicació possible, no se li coneixia ofici ni benefici (bé, això està mal dit). Em sap greu no haver-ne estat més convençut, però em costa creure en la maldat de la gent. I mira que la història té un épileg d’allò més irònic. Com he dit, vaig perdre completament el contacte amb aquells joves però un dia, al cap de molts anys -debia ser entre el 2005 i el 2007- vaig coincidir un dia amb el Jordi Jr. Endevineu on: a l’aeroport de Zurich! Tal qual, no m’ho invento. Com tampoc us enganyo si us dic que em va cridar l’atenció la motxil·la que portava -descolorida i gastada. Ens vam saludar un moment, ell una mica apressat -em va dir que fèia transbord cap als EUA, a esquiar. Això és el que va dir. Ni un guionista ho hagués muntat tant bé.

Crec que el Jr m’havia mirat una mica per sobre l’espatlla quan vaig abandonar CDC. Em debia veure com un traidor i, per la meva ona de l’época, de ben segur com a una ovella descarriada. Ja veus. No sé si he fet massa bon camí, però de debó que, ni per una cosa ni per l’altra, li canvio pel que ha fet ell, ni pel via crucis que li espera.

En nom del pare, i com va dir el Michael Moore al rebre l’Oscar: “Shame on you Mr President”. Que la vergonya -i la merda (símbol freudià del diner)- us cobreixi ben coberts fins asfixiar-vos, maleïts desgraciats!

Salto a l’arena

20 abril 2014 1 comentari

Imatge

El guionista Arthur Laurents, al final de “Hollywood contra Franco”, diu: “Tant li fa si ets molt llest o un perfecte ignorant: la teva sensibilitat política és part de tu”. Malgrat ser una cosa tan evident, mantenim un cert pudor a fer explícita la nostra ideologia, tot i que parlem continuament de política insinuant, amb més o menys intensitat, el punt de vista amb el què ens identifiquem més.

Comque ja sabeu que peco d’excès de franquesa, vaig a trencar el tabú de la reserva i a comunicar públicament que he prés partit, de cara a que tothom sàpiga de quin peu coixejo i, alhora, sentir-me ben lliure per expressar la meva opinió sobre l’actualitat. I, quan convingui, respondre comentaris més o menys partidistes que em van sortint al Facebook –i que confio en que em continuin apareixent: que la política no ens espatlli l’amistat!-. Donada la immediatesa de la contesa europea, vull deixar clara la meva opció de fer campanya –tot prometent no ser obsessiu ni monotemàtic en les comunicacions amb els meus estimats amics virtuals.

Anem per pams. Tothom sap del meu interés polític de sempre, manifestat en converses privades i públiques, en la meva feina de documentalista, i explícit en algun perfil a la xarxa. Però havia fet sempre una bandera de la meva independència, que em permetia criticar qui fos en funció de les circumstàncies de cada cas i, ho confesso, votar lliurement a cada elecció –si bé la tria ha escorat quasi sempre cap a un costat-. Sóc visceralment contrari al partidisme excloent –en part per això no sóc futbolero- i em repugna el gregarisme zombie, però va arribar un moment en el que no vaig poder evitar pensar que la independència és una posició molt còmoda que en realitat amaga una certa incapacitat de comprometre’s amb persones o projectes concrets.

Tal com estan les coses, a un bon moment també em va semblar que ja n’hi havia prou de fer comentaris més o menys seriosos, càustics o indignats des de les xarxes socials que, després d’eufòries primaverals, acaben quedant-se en un imméns i silenciós bla-bla-bla. I em vaig convencer que ja n’hi havia prou de mirar els toros des de la barrera, i que calia passar a l’acció.

També vaig pensar que no tenia perquè deixar el futur del meu país en mans de gent la majoria de la qual crec que fa plantejaments sovint erronis –a voltes, desquiciats-, i que si ells feien la seva, jo també puc dir la meva. Al cap i a la fi és tant el seu país com el meu.

Curiosament (o no), puc dir que qui em va donar l’empenta definitiva cap a la militància política va ser -agafeu-vos- en Bárcenas. Va ser llegint la informació dels seus papers, l’explicació de la trama nauseabunda que corria sota els despatxos del poder, que em vaig dir: “Oriol, fins aquí hem arribat! No sé que podràs fer, però alguna cosa has d’intentar”. I les coses es fan als partits. Els mals polítics no canviaran; se’ls ha de fer fora, desde dintre. Si la gent que ens considerem honestos, deixem en mans dels que no ho són els regnes del nostre present i futur, a què podem aspirar?: a la queixa perpètua? al lament permanent? mentre el país s’enfonsa i s’enfonsa, i nosaltres amb ell?  La política és una tasca d’equip, i cada un de nosaltres també podem participar-hi, aportar els valors que trobem a faltar.  Tan simple com això.

No comparteixo el descrèdit generalitzat de la política, ni participo del criteri que diu que “tots els polítics són iguals”; em semblen afirmacións que reflecteixen  la poca educació política i democràtica que tenim al nostre país. A sant de què ha d’estar la societat més preparada que els polítics que surten d’ella, si tots plegats hem viscut les mateixes circumstàncies històriques, polítiques i culturals, que conformen una tradició d’escàs pes democràtic? És evident que hi ha mil raóns per a la crítica, que el règim actual té fortes escletxes als fonaments, que la dinàmica política està en crisi i que cal una forta renovació. Però: no hi ha en la crítica a la major una certa barreja de manca de tradició cívica i d’una tendència, compulsiva al nostre país, cap a la destrucció sistemàtica del sistema? Jo crec que aquesta actitud és estèril i no porta enlloc,  i que no hi ha més que treballar des de dins; enxamplant-ne els límits tant com es pugui, però des de dins.

I d’aquesta manera vaig fer cap a Iniciativa per Catalunya-Verds. Era el lloc més coherent donat el meu raccord electoral, i el meu convenciment de la necessitat d’una esquerra real i forta, que pugui contrarrestar la dreta ferotge.

Veig ICV com una organització ètica, progressista, no dogmàtica, que treballa amb convenciment per la justícia social. És un partit que recull una llarga tradicció de lluita (PSUC), que renova amb ideologies pròpies del s XX (ecologisme, feminisme, activisme…) i que s’adapta a les noves tendències del XXI –participació, cooperació, organització en xarxa…-. Crec que és el “partit menys partit” dels que es fan i es desfan a casa nostra, capaç d’adaptar les seves estructures i funcionament institucionals a esquemes horitzontals i participatius, que col·labora de manera no jeràrquica amb tota mena de grups i moviments socials (Ara és demà), sense deixar de ser un partit polític, en el millor sentit de la paraula. L’aliança que manté amb EUiA garanteix una aportació marxista que cada cop em sembla més necessària per analitzar la realitat i per enfrontar-se al liberalisme salvatge imperant. La presidència compartida Herrera-Camats és un exemple d’aquest esforç constant d’adaptació a la realitat social, en aquest cas, a la paritat de gèneres. Crec que els seus discursos són clars i contundents, com ho són els d’en Coscubiela i la Làia Ortiz al Congrés, el Romeva -fins ara al Parlament Europeu (el 2n europarlamentari més actiu en la darrera legislatura)-, i qui el substituirà en la propera, l’Ernest Urtasun, un jove economista i diplomàtic extremadament preparat. Us recomano que els seguiu a tots al Twitter i als seus blocs –sinò, ja us els retuitejaré jo.  😉

Porto, doncs, uns mesos a ICV i estic content d’haver donat el pas: de manera subtil, la nova circumstància em dóna una altra perspectiva dels fets que passen, els veig més clars, m’és més fàcil interpretar-los, posicionar-m’hi, i saber què he de fer. M’aporta molta informació i aprenc contínuament sobre l’actualitat política que ens envolta. És un lloc en el que puc participar fàcilment de diferents maneres, aportar el que sé o penso, ser crític per intentar millorar les coses. Hi ha molt a fer. Tot això, de moment, mantenint una llibertat de criteri i aprenent a metabolitzar els punts en que pugui discrepar. Ja veurem com ho porto el dia que hagi d’assumir un posicionament polític determinat sobre algun tema important que no comparteixi: suposo que allí patirem; però ja he dit al principi que volia superar la situació de comfort pròpia de l’independent. (Per cert, ja que surt el terme, diré que també em va semblar atractiu a l’hora de comprometre’m el que el partit no s’hagi definit encara sobre el tema de la independència de Catalunya: a dintre hi conviuen les dues tendències, s’alimenta el debat i està per veure què passa –com al país, vaja-. Des del meu punt de vista el tema està molt més verd del que sembla i m’agadaria escoltar projectes concrets sobre els pervindres proposats per una i altra (i altra) part, abans de prendre una decisió. Malgrat el soroll mediàtic constant, ningú ha sigut capaç de parlar seriosament i concreta del futur).

Confio en que valoreu adequadament aquesta declaració, inusual, impúdica i no demanada. Quedeu avisats que a partir d’ara, els meus comentaris polítics a les xarxes, essent meus, tindran un biaix verdós i vermellós. Repeteixo que intentaré no fer-me pesat i continuar opinant de tantes altres coses que m’interessen. Però si algú em vol “desagregar” dels seus cercles, endavant. Confio que no passarà, que no perdrem l’estima i que ens continuarem dient el que pensem amb tota la llibertat i el respecte que pertoca. Altrament, capgirant la famosa frase de Marx –el del puro-, diria que no em mereixia estar a aquell club del que se m’exclogui.

😀

Bona campanya!

Dues lectures d’estiu

Aquest darrers dies d’agost he llegit un parell de llibres vells, antics, que en principi poc tenen a veure entre sí, com tampoc tenien res a veure les meves motivacions per llegir-los. Malgrat això, em suggereixen a posteriori un reflexió conjunta, si més no per comparació.

 El primer és Sense ni cinc a París i Londres, un llibre de George Orwell escrit a finals dels anys 20 i publicat el 1933, en el que hi explica, com el títol deixa ben clar, l’experiència bohèmia de l’escriptor a aquestes dues ciutats. Encara que “bohèmia” no és potser l’adjectiu acertat, ja que Orwell es troba en una situació econòmica desesperada no per gust, sinò perquè se li acaba sobtadament la seva feina. En primer lloc, crida l’atenció l’absoluta manca de referència històrica, perqué Orwell ni tan sols esmenta a quin any se situa l’acció ni, en conseqüència, fa cap menció a la situació política i social de l’época, marcada per la crisi del 29 als EUA, i d’Alemània com a conseqüència del Pacte de Versalles. Orwell es limita doncs a fer un relat de caire estrictament autobiogràfic en el que explica les seves peripècies a París després de perdre les poques classes d’anglés que donava i quedar-se en una situació de supervivència extrema, mantinguda a base d’empenyorar roba per aconseguir uns pocs francs amb els que pagar la fonda infame en la que dorm o de la solidaritat d’altres homes en situació similar.

No pretenc explicar les peripècies d’Orwell entre hospicis de tot menys hospitalaris o com a explotat en cuines de restaurants llastimosos, sinò reflexionar sobre el sentit autobiogràfic de l’autor. La veu de Blair (el nom real d’Orwell) és clarament personal (i e primera persona), però el seu interés no és el seu personatge, de tal manera que, tot i explicar-nos amb força detall les seves anècdotes quotidianes, es dedica més a la descripció distant de situacions i ambients que no pas a l’anàlisi -ja no diguem, la crítica-, d’aquesta realitat, el que no deixa de sorprendre en un escriptor “polític” com ja començava a ser –i acabaria sent-. La seva visió és el que els documentalistes anglesos en diuen “factual”, que vindria a ser “fenomènica”, “realista”, el que em fa veure el llibre com un exercici literari primerenc –en el que s’hi nota la recerca d’aquella escriptura “transparent” que seria potser el principal tret estilístic de l’escriptor George Orwell-, però que manca de trascendència. Cal dir, doncs, que aquesta preocupació descriptiva no va més enllà -com ell mateix reconeix al final- i va en detriment, no només d’una comprensió psicològica i social de la vida dels desvalguts i del fenòmen de la pobresa en general, sinò  de la pròpia introspecció de l’escriptor. Orwell es presenta al llarg del llibre com un personatge per sota del que s’espera d’ell, com un ser passiu, indolent, apàtic; i les experiències viscudes, malgrat la seva cruesa, no provoquen cap transformació en el personatge, ni en l’autor, a qui tan sols ensenyaran “a no menyspreuar mai més cap vagabund”. Pobra conclusió per un escriptor de la seva (posterior) agudesa crítica, i d’un repte literari i vital d’aquestes característiques.

El segon llibre que vull comentar serviria per comfrontar les característiques de narració realista, autobiogràfica, masculina i anglesa de l’obra d’Orwell, amb les de ficció autobiogràfica, femenina i espanyola de Nada, de Carmen Laforet; un buit en la meva experiència lectora, més greu encara tenint en compte la biografia que la meva dona va fer de l’escriptora fa 3 anys (Carmen Laforet. Una mujer en fuga).

Està clar que el libre de Laforet és més un relat autobiogràfic (autoficció, en diuen els experts) que una narració purament fictícia, ja que es basa quasi al 100% en l’experiència de Carmen quan va venir a Barcelona a estudiar a la universitat el 1942. A Laforet sembla només interessar-li la història de la seva protagonista Andrea, una experiència cap a la maduresa a través de les relacions amb els familiars que l’allotjen al famós pis del carrer d’Aribau, i els amics que fa a la facultat. Ara bé, tot i que a Laforet no li interessa l’entorn social ni polític (malgrat que els crítics li han volgut trobar aquesta significació, en una época que la crítica política estava completament prohibida), l’escriptora aconsegueix que la materialització d’aquest entorn -la ciutat- adquireixi un significat simbòlic que complementa la trama emocional de la novel·la. La Barcelona de Nada presenta poc ambients sòrdids –es concentren tots en la pròpia casa familiar- i Laforet no es planteja mai cap conflicte social; però, sorprenentment, Orwell tampoc aporta cap lectura interpretativa a la situació d’injustícia extesa a les capitals europees. Laforet també passa gana a Barcelona, però ens explica molt més sobre les seves emocions en poques experiències, que Orwell a base de moltes repeticions sobre els seus malabarismes econòmics per mantenir-se a base de té i pa amb mantega.

Però on es dóna la gran diferència entre ambdós llibres és en l’evolució dels protagonistes. Si ja he dit que el personatge d’Orwell no canvia al llarg de la narració, és evident que Andrea completa un procés de maduració personal que es concreta en l’esplèndida escena posterior al ball a la casa burgesa, en que se li evidencia el determinisme del caràcter en l’evolució de la vida de les persones: “Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad…”.

Una conclusió potser “femenina”, psicologista, però sens dubte profunda i clarivident. Laforet tanca el seu periple de manera coherent, mentre Orwell ho fa de manera decebedora. Potser perquè Laforet s’involucra amb el seu personatge i Orwell no: ni és donat a la introspecció, ni ha aprés encara a interpretar la realitat social sota una òptica concreta.

En qualsevol cas, la coincidència de lectura dels dos llibres m’ha permés reflexionar sobre la importància del plantejament narratiu de tota obra  de cara a la transmissió de la veritat buscada per l’autor. Veritat que no depén tant del grau de realisme o ficció de la història sinò, com passa en aquests dos exemples, del dibuix eficaç del personatge principal. Una bona lliçó per a documentalistes.

Obeïr la Llei. O no…

22 agost 2012 1 comentari

La història d’Hervé Falciani explicada al “Domingo” de “El País” de diumenge passat (http://politica.elpais.com/politica/2012/08/18/actualidad/1345242973_411812.html) em planteja unes quantes qüestions que m’inquieten a voltant d’un tema cada cop més present en l’actualitat política, social i mediàtica que compartim: el qüestionament de la Llei per part de persones que, incomplint-la en algun punt, les seves accions aporten algun aspecte positiu a la societat. A més del de Falciani –que va sustraure mentre treballava d’informàtic al banc HSBC a Ginebra la informació hiperprotegida de 130.000 comptes corrents, majoritàriament d’evasors fiscals-, els noms de Julian Assange y de Juan Manuel Sánchez Gordillo ens plantegen aquests dies quin és el nostre paper davant la Llei, però alhora evidencien un sentit d’aquesta que qüestiona el seu suposat valor de garant de la Justícia social.

No sóc advocat ni tinc un coneixement específic del Dret. No puc dir res sobre història i filosofia del dret, per lo que em guio tan sols pel sentit comú -que crec que ha de ser la base de tota norma de convivència entre les persones-, i per la confiança en que les lleis vetllen pel bé comú. No sóc tan naïf com per pensar que la justícia triomfa sempre com a les pel·lícules americanes i entenc que, donat que en qualsevol litigi hi ha dues parts argumentant sobre un mateix corpus normatiu, aquests textes permeten dues lectures i interpretacions, com a mínim. Però, repeteixo, sempre he cregut que la llei estava escrita per a garantir el bé comú.

Ara bé, les convulsions que vivim des de fa anys en aquest món global i sobreinformat, especialment en aquest periode de crisi profunda –crec que cultural en un sentit ampli, però que reduïr-la a la seva manifestació econòmica em sembla ara pertinent- posen de manifest que la meva visió del Dret com a garant de la Justícia potser pequi d’il·lusòria. Perquè el que el cas Falciani evidencia és que la llei està feta, principalment, per protegir uns determinats drets individuals (i corporatius) abans que no pas els col·lectius. Deixant de banda el fenòmen per mi incomprensible que un país tingui com a principal actiu identitari, i econòmic, un sistema bancari sustentat en la incitació al delicte financer (i que, barrejat amb el seu trasfons calvinista, entra dintre de l’altre gran misteri per a mi incomprensible, el de la religiositat: les coses, com més estrambòtiques, més comunment acceptades), la denúncia de l’Associació Suïssa de Banquers (Swissbanking) sobre Falciani per “revelació de secret bancari” vol dir, ni més ni menys, que consideren que la llei els permet protegir persones i empreses que cometen delictes -fiscals- als seus respectius països. Està la legislació suïssa muntada sobre aquest privilegi d’uns quants sobre les majories de ciutadans? On és doncs la base d’igualtat i justícia que se suposa que ha d’inspirar tota regulació? (Potser diràn que en el fet que el sistema secretista protegeix igualment el gran estafador que el petit estalviador…? :J) M’agradaria saber-ho, així com la raó per la qual la resta de països on la política fiscal és un pilar fonamental de l’estructura democràtica, són així de permissius amb un país que en rossega les seves economies de manera tan descarada.

Serà potser perquè en realitat les estructures de poder (político-legislativa, econòmica) han actuat conjuntament i s’han protegit mutuament fins ara? Sempre he sigut reaci a aquest simplisme complotista, però començo a pensar que potser era massa confiat i càndid (o em mancaven lectures marxistes). Potser  també em faltaven –com a tots- proves i demostracions, i darrerament penso que les prerrogatives dels poders fàctics no es sustentaven només en el seu control del poder sinò, de manera importantíssima, en l’ocultació de la informació. Però vet aquí que en l’era de la informació global, aquest és un fet que ja no es pot controlar com fins ara, i així és com van caient, un vel per aquí, un vel per allà, tot deixant a la vista les vergonyes dels interessos, abusos i connivències dels poderosos. I posant de manifest que les estructures -en aquest cas legals- en les que es sustenten els seus privilegis estan viciades de principi en benefici propi.[1]

D’aquí l’aparició d’aquests Robin Hoods moderns (Falciani, Assange, Sánchez Gordillo…), que assumeixen actituds ilegals amb la justificació que els fins justifiquen els mitjans. És aquesta una màxima macchiavelliana en la que s’ha sustentat el poder des de sempre, per lo que realment aquests nous herois populars no fan sinò actuar sota el mateix criteri. El que passa és que no tenen la cobertura legal que el poder, com vaig dient, s’ha anat construïnt al llarg dels segles mitjançant la seva tasca reguladora, autoatribuïda i mai compartida amb el poble.

Ara bé, cal ser conscients que si s’accepta aquest posicionament, el sistema de convivència social salta pels aires i ens aboca a l’anarquia, una pulsió que veig cada cop més extesa, no només en la zona que políticament ha ocupat al llarg dels darrers 150 anys, sinó també en l’altre extrem, en la dreta més radical i neo-liberal. Per això, tot i que em sembla percebre actualment una major consciència social –recolçada en un accés més ampli a la informació, sobretot gràcies a internet i a les xarxes socials-, que dóna esperança a la renovació d’esquemes i estructures socials i polítics, crec que cal trobar la manera de fer els canvis des de dintre, a partir d’iniciatives que vagin més enllà de la indignació, els slogans fàcils i la crítica reduccionista. Ara que sembla que la societat es desperta, després de segles hipnotitzada des de l’engany i la desinformació interessats, cal que tots trobem el nostre lloc des del que treballar activa i eficaçment per a canviar les regles de joc i impedir que es continüi jugant amb les cartes marcades. I entre les moltes possibilitats, una factible és la de mantenir-nos el més i millor informats possible, i aprofitar la gran eïna de les xarxes socials, per escampar tot allò que trenqui la des- i mal- informació interessada, i establir accions dintre del marc legal que potenciin l’autèntic poder del poble. Aquest és el repte lógic si pensem en termes d’una societat estructurada i capaç de fer front a les seves enormes necessitats i profundes contradiccions.[2]


[1] Entre els noms dels fitxers sustrets per Falciani, hi ha, a França, l’assessor financer de la dona més rica del país, acusada de finançar ilegalment el partit de Sarkozy, i qui fou ma dreta d’un antic ministre de Chirac i Balladur; i a Itàlia en destaquen Valentino, Bulgari i la dona de Briatone. D’Espanya es veu que en surten 659 evasors, entre els que hi destaquen Emilio Botín -amb 200 milons d’euros!- i la seva filla.

[2] Al marge d’aquestes consideracions generals, no puc estar-me de senyalar un altre detall de l’article del “Domingo”, d’interés local: els fitxers requisats a Falciani han permés aflorar 1.200 milions d’euros a França i… 6.000 a Espanya! Aquí sempre hem anat “a lo grande”! Un altre aspecte es que potser la bona predisposició dels ricatxos francesos a augmentar-se els impostos deu estar vinculada a aquest escàndol. En qualsevol cas, dubto que els evasors de capitals d’aquí, amnistiats per Rajoy, s’apuntin a una iniciativa semblant, si és que mai al nostre estimat president se li acudís proposar-ho…

Per què escric aquest blog

21 agost 2012 4 comentaris

Quan l’aurora de dits de rosa…

Inicio avui el meu blog personal, amb una motivació experimental, però amb plena voluntat expressiva. M’explico.

Per les meves recents circumstàncies laborals –tancament de la productora i reorientació professional cap a la comunicació digital-, em proposo treballar de manera especial el camp de la comunicació corporativa -que va ser el meu origen professional-, i centrar-me en les xarxes socials.

Tot i haver estat pioner (entre els anys 1996 i 2000) en la producció de webs i la integració en elles de vídeos, la veritat és que em vaig desvincular del món digital durant uns anys, i no fou fins al 2007 que hi vaig tornar, bàsicament en la producció de vídeos virals. Estic ara fent una re-immersió en els sistemes 2.0, gestionant perfils professionals, realitzant webs i, en definitiva, “posicionant-me” en la xarxa. D’aquí el factor ”experimental” d’aquest blog. Experiment en el sentit que el llenço amb unes coordenades que poden variar –en termes fonamentalment de disseny visual i d’estructuració dels continguts-, i que durant unes primeres setmanes mostrarà un cert tempteig pel que fa a la seva difusió, vinculació a altres plataformes digitals i gestió de comunitats. Demano disculpes “als meus improbables lectors”, com diu el Rodríguez Rivero a la seva pàgina setmanal de Babelia, per aquestes incomoditats inicials.

Però d’altra banda, estic entusiasmat amb la possibilitat expressiva que ofereix aquesta plataforma. No he tingut mai vocació d’escriptor ni de periodista, tot i que sóc un gran lector de diaris i sempre he portat com un monòleg interior en relació a molts temes de l’actualitat que m’interessen des de fa anys. En concret, intentaré escriure sobre política, cultura (cinema, art) i comunicació (digital). No sé si les meves reflexions poden ser d’algun interés per a “improbables lectors”, però al menys em serviran a mi –si sóc capaç de fer-ho- per a expressar pensaments que, segurament sense ser rellevants, no veig expressats en els mitjans i que un blog em permet manifestar. També he de dir que malgrat ser fan del Facebook, em cohibeix la petitesa de la casella de comentaris (no diguem ja els 160 caracters del Twitter), per lo que aquest em sembla un espai més adeqüat a la lentitud i detallisme dels meus pensaments. Intentaré no passar-me d’extensió i posar fotos per a fer-ho més atractiu :J.

Com deia més amunt, no tinc clar en aquests moments si estructuraré aquests temes en apartats diferents o faré un calaix de sastre únic. Dependrà de la meva capacitat escriptora i de gestió del temps (en part, si no en tinc serà bon senyal) el que aquest projecte comunicatiu caigui en el sac del 95% de blogs frustrats, o en el 5% dels vius. Tot i que a això també hi tindreu quelcom a veure vosaltres, “improbables lectors”.

.

Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: