Guillem Viladot no serà Patum Nacional, gràcies a déu

• 

Vaig tenir la sort de conèixer i tractar força Guillem Viladot a la meva adolescència, perquè era íntim del meu pare. Entre moltíssimes situacions, recordo diversos caps d’any passats a casa seva, a Agramunt, amb tota la colla d’amistats que es divertien promovent iniciatives culturals modernes a les ensopides comarques lleidatanes dels anys setanta. (Escric aquest text des del mateix estudi en què Viladot va escriure llibres i artícles, que es conserva amb força detalls originals (aquesta i altres llibreries, per exemple) que els actuals propietaris han tingut l’encert de conservar, tot i haver convertit la casa en un hostalatge rural, de visita recomanadíssima).

El Guillem era un animador nat, alegre i cordial, generós i inquiet, que no en tenia prou amb els estímuls dels seus contemporanis de generació, i buscava sàvia jove per estar al dia dels canvis que es donaven. Un dia, després d’un sopar a casa seva, amb el meu germà Xavier, en el que per correspondre la seva invitació li vam regalar el Wish You Were Here, acabat de sortir, es va despenjar amb un poema visual amb el nostre nom. Un altre dia, a mi me’n va dedicar un altre, que no ensenyo perquè és un retrat clínic, però poc elogiós, de la meva inconsistència juvenil.

Recordo les seves perpètues ganes de riure (de comunicar), com les d’un infant entremaliat, per a les que utilitzava lúdicament paraules poc comunes, que “explotava” a èpoques per descriure el que fos, i que tot l’entorn assumíem amb complicitat. Recordo l’època dels “epitelis” (segurament a partir dels “tendríssims” de la Carme Riera), de la “tendrella”, o de la “patum”. Ara, amb motiu de la polèmica que s’ha generat pel rebuig de la Generalitat a considerar-lo prou important per a declarar Any Viladot aquest del centenari del seu naixement, descobreixo que el diccionari de l’IEC dona com a segona accepció del terme:

Persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits reals i presents. “Una institució plena de patums” (sic).

El que em confirma que l’atorgament del reconeixement governamental l’hagués convertit en quelcom del que ell se’n fotia en aquella època, i va defugir tota la vida: ser una persona sense entitat ni mèrits propis. Porto dos anys preparant una pel·lícula sobre Viladot i després de capbussar-me en la immensitat de la seva obra narrativa, poètica (tradicional i d’avantguarda), periodística, gràfica, pictòrica, escultòrica i fins i tot cinematogràfica, diria que el tret principal de la seva obra, i de la seva vida, és la recerca de si mateix, mitjançant la creació d’un llenguatge propi, únic i singular. I aquesta tasca, quan es realitza a consciència, seriosament i amb talent, defuig el circ social i, sobretot, institucional. Com va dir: “la manera més rigorosa de conèixer-nos és fugir del fossar comú”.

La versió moderna d’aquest mètode socràtic és la psicoanàlisi, disciplina que Viladot descobrí als anys setanta. La teoria freudiana -i lacaniana- li serveixen de vehicle amb què capbussar-se en un exercici d’introspecció profunda, que li permet alliberar-se dels seus fantasmes personals -l’Èdip i l’incest, entre altres- i, com ell diu, “desbridar” la seva creativitat a partir de l’estructuració de l’inconscient com un llenguatge. I Viladot estructura el seu llenguatge sobre la base del rebuig d’allò establert -començant pel mateix llenguatge- i de l’experimentació sobre diferents possibilitats del “jo”. Diu:

Cada novel·la i cada personatge no són sinó una mateixa realitat representada des d’angles distints, precisament perquè la realitat només és abastable a còpia de representar-la des d’òptiques distintes. De tal manera que un novel·lista pot ben bé afirmar: “Jo soc la meva realitat i la seva representació”.

Sala de Lo Padal, amb poemes objectuals de la sèrie Self, en primer pla

Així, sembla com si amb cada nou llibre Viladot jugués a inventar-se a si mateix; cada novel·la es centra en un personatge, del que n’explora en profunditat la seva circumstància, sense embuts. D’aquesta manera, ens dona un dels primers homosexuals de la literatura en català, diverses introspeccions en la psicologia femenina, l’anàlisi de la crisi de fe d’un capellà o la recerca d’identitat d’un/a transsexual… fins a arribar a escriure, amb una barreja d’erudició i heretgia bíbliques i de sentit de l’humor (que en tenia molt), l’Autobiografia de Déu.

Amb aquesta projecció el poeta se sap ell mateix; per tant, “distint”, diferent d’allò a qué pretenia reduir-lo el sistema, o el sobirà, amb el seu codi no poètic.

Associació lliure

Molts textos de la darrera etapa de Viladot es construeixen a partir d’un domini absolut de la tècnica “d’associació lliure” pròpia de la pràctica psicoanalítica, convertint les narracions en un trenat fluïd d’idees, de gran bellesa literària. Una mostra preciosa la trobem en la sèrie d’articles que va escriure per a la revista Sió, d’Agramunt, Itineraris interiors, basats en passejades nocturnes pels carrers del seu poble amb la seva gossa Urc, a qui va explicant coses en funció del que li suggereixen els indrets pels quals caminen. Viladot, amb quasi 70 anys ben viscuts, hi exposa la seva visió de la vida, i parla de la infantesa, de la història i caràcter del poble, de la seva gent, de la relació amb la natura… de l’art, la poesia i la mort. Com diu en el pròleg de la magnífica reedició d’aquests articles, l’expert Joan Puig, tot i les òbvies referències locals, aquests textos tenen un marcat caràcter filosòfic i humà, que la seva qualitat poètica fa plenament universals. Amb totes les reserves, jo veig Viladot de l’estirp de Miró i Dalí, que deien que per assolir l’univers, cali plantar ben bé els peus a terra; a la seva terra respectiva, sempre concreta i “local”.

En aquest sentit -i al fil de la polèmica oberta pel menyspreu de la Generalitat- diria que el pitjor no és la bufetada donada a una part del país, sinó la ignorància que manifesta -també l’excusa forçada del Departament-, amb relació a què es valora com a cultura. I potser cal recordar, per part d’aquells que estem ferits d’aquest virus joiós, que aquesta valoració no és cultural, sinó política. I la política, des de Plató, ha sigut contrària a l’art i a la creació. Ara, com que hi està obligada, “tracta” la cultura, però ho fa, com no pot ser d’altra forma, institucionalment, amb criteris, per tant, del tot oposats amb la creació. Com diu molt gràficament Roman Gubern: “la cultura, o és inconformista, o no és cultura”. 

I Viladot era un inconformista per naturalesa. Aquesta actitud el va fer defugir l’aixopluc del Poder en vida, fos l’institucional o l’acadèmic. En aquest sentit, és molt clar aquest article publicat cinc mesos abans de morir:

“Diu un famós escriptor d’aquí que s’ha de fer literatura per “normalitzar la llengua en un país normal”…

Allò que es digui amb aquesta intenció normativa, també haurà de ser “normal” -dic jo-, no?

Res d’actituds revoltades, res de reptes, res de desafiaments, de rebel·lions. Res, no-res! Només allò que calgui perquè el país sigui feliç amb allò que li toca ser: sempre igual a si mateix.

Per escriure amb aquesta assenyada servitud, cal tenir l’inconscient molt endreçat, molt reprimit…

Però per arribar a ser una geni cal carregar amb molts fantasmes, no tenir cap patró d’identificació fix i treballar amb una irreverència absoluta contra tot allò que ens vol utilitzar de súbdits, de lacais, de titelles.

Altrament, el que cal és tenir un fetge molt gros, claudicar de les identitats pròpies possibles, i prendre’s la feina com un negoci.

Que m’esborrin!”

I sí, l’esborren, l’han esborrat un cop més. Val a dir que aquest no és el pitjor menyspreu que pateix la memòria de Viladot, i que dificulta la difusió extraordinària que, des de fa dos anys està impulsant heroicament el nou director de Lo Pardal, Pau Minguet, que ha organitzat un programa de celebració del Centenari completíssim i variat, que us recomano que seguiu. Moltes excuses per visitar Lo Pardal, tot i que hi haurà actes i exposicions arreu “del no-territori”.

Tot el que passi, de bo i de dolent, a Viladot, ara, ja tant li fa. Ell ja es va fer l’autohomenatge en vida. Lo fotut de la situació és per als que anem quedant, a qui la seva obra ens inspira i ensenya, i ens suggereix mons millors que pensem que mereixen ser coneguts. Sense el suport de qui hauria de ser la primera a vetllar perquè allò que està bé es mantingui i divulgui, ens quedem, com escrivia Viladot més amunt, amb un país sempre igual a si mateix.

A fotre’s!

Ideal del Jo (els llibres són les Obres completes de la seva poesia)

Si voleu coneixer una mica Viladot: www.lopardal.com

Si voleu signar el manifest, aquí teniu l’enllaç: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSep0nbrTgEk8W2_I-gf0jQzYIYem-KLcG_Z7XlKS6fHzx9I1w/closedform

Si voleu passar una nit a Cal Viladot:https://www.escapadarural.cat/casa-rural/lleida/cal-viladot