Arxius

Archive for gener de 2017

La meva història amb Bowie (resum)

14 gener 2017 3 comentaris

diamond-dogs

A la primavera de 1974, amb Franco encara viu, vaig llegir un article a un dels diaris locals –La mañana o Diario de Lérida– en què s’hi explicava que la censura espanyola havia prohibit la publicació del darrer disc de l’artista anglès David Bowie, per considerar-ne obscena la portada. Crec que en aquell moment jo ni tan sols havia sentit l’Space Oddity, però em vaig quedar amb la notícia. Als meus 15 anyets, suposo que estava en aquella fase adolescent en la que la música adquireix una importància preponderant en les teves relacions d’amistat; i jo anava a la recerca d’influències pròpies que em permetessin superar (o tan sols suplir) la petja decisiva dels Beatles i satèl·lits pop afins, aportada a la meva formació estètica pel meu germà més gran.

Aquell estiu vaig aconseguir que els pares m’enviessin a Dublín, la meva primera experiència emancipadora, amb tot el que pertoca a un post-adolescent i us podeu imaginar. Un dia vaig entrar en una petita tenda de discs (vinils) i vaig demanar pel disc de Bowie, del que no en recordava el títol. Em van treure la col·lecció, encapçalada pel recent Diamond Dogs i, evidentment, vaig ser incapaç de trobar-hi res de ni tan sols provocador en la portada. (Malauradament, ara no puc dir si era la primeríssima edició, que mostrava els genitals del gos -veure foto a dalt- i que, indeed, va ser censurada per la discogràfica anglesa en posteriors edicions amb una mena de retoc digital ”avant la lettre”). En canvi, el desplegable del disc anterior, Aladdin Sane, amb un nu quasi frontal de l’artista, amb els baixos difuminats en un altre blur de photoshop precoç, em va semblar clarament més passat de voltes que l’Anubis invertit del nou LP. Després de dubtar-ho, em vaig decidir pel Diamond Dogs que, en definitiva, era aquell sobre el qual parlava la notícia. Amb el temps, ha esdevingut el disc que més m’agrada del Bowie. Us passa també a vosaltres que el primer disc que sentiu d’un artista acaba sent el vostre preferit?

Al curs següent, una tarda arribava un pèl tard a classe i vaig enfilar el llarg passadís de l’institut tararejant una de les cançons del disc (no sé si Sweet Thing o Rock’n Roll With Me, amb el temps les meves preferides absolutes). La porta de la meva classe, la penúltima del passadís estava ja tancada i la següent estava encara oberta, amb la majoria dels alumnes dintre esperant el professor. Just davant de les portes hi havia un alumne assegut en el banc de fusta que, a mitja distància em va cridar, amb sorpresa: “Què cantes?! Coneixes el Diamond Dogs?”. Vam quedar per després de les respectives classes i allí va començar la relació potser més decisiva de la meva vida, en la que vam tenir Bowie com a banda sonora predominant de les nostres múltiples i desorbitades experiències, que van acabar a bufetades al carrer una nit d’excessos, deu anys desprès. Però això seria per un altre post, llarguíssim, del que us en quedareu amb les ganes.

Sense relació amb aquest trencament, simplement per una qüestió de gust musical, vaig abandonar completament la carrera de David Bowie poc després (al 1987), i estar uns 25 anys pràcticament sense ni escoltar-lo.

Fins al 2013, quan la seva sorprenent reaparició amb The Next Day en un moment de fort trasbalsament en la meva vida, em va portar a fer una revisió -entre moltes altres coses, o totes- del meu passat interès vers ell, i vaig recuperar les seves obres completes, ara per Spotify.

Per ser breus: em confirmo en la meva admiració vers la prodigiosa creativitat dels seus primers cinc discs, precisament fins a Diamond Dogs (traient els dos de tempteig inicial); acceptació crítica del període americà i de la trilogia de Berlín; i confirmació del rebuig total de la fase comercial que segueix.

Arribem al final de la història.

En els darrers anys he anat mantenint viva la col·lecció de vinils sense haver corregut a refer la pentalogia d’or anterior al Young Americans en la que, curiosament, m’hi mancava el Diamond Dogs –perdut l’original entre la disbauxa vital dels turbulents 70s. Fa poc vaig pensar que seria el primer que compraria a la propera Fira del Disc.

El passat cap de setmana vaig visitar, cosa raríssima, Lleida, i vaig donar un tomb pel mercadet de brocanters que s’hi fa cada diumenge al matí a la Rambla, el carrer de la casa familiar. Fa anys havia arribat a ser una mena d’Encants, on hi convivien petits antiquaris amb drapaires i, la darrera vegada que l’havia vist, una munió d’àrabs i subsaharians que hi oferien de tot. L’Ajuntament va imposar un cert control i ara tan sols hi queden una dotzena de paradetes sense interès, de numismàtics i petites antigalles ronyoses. L’afluència de públic és mínima i em pregunto en raó de què els pobres comerciants aguanten els 2 graus humits i boirosos que dominaven Lleida el matí de diumenge.

Vaig repassar ràpidament les paradetes esquàlides, fins arribar a la darrera, situada pràcticament davant de la casa de la meva infantesa i adolescència on, entre una exposició caòtica d’objectes hi havia una caixa de fruita amb uns quants vinils. I us semblarà mentida, però juro que al capdavant hi havia el Diamond Dogs! El primer que vaig fer va ser girar-lo i mirar si el gos tenia sexe, el que hagués justificat, amb escreix, el preu de 70€ que marcava l’etiqueta. El gos estava gràficament castrat, però l’edició era anglesa! -podia ser el meu propi original de fa més de 42 anys?

No crec en coincidències estel·lars ni en destins programats, i no hi va haver tanta connexió còsmica amb el Major Tom que, ara sí, està en el cel. Però amb tot, no digueu que la història no té el seu què.

El pobre home mig congelat me’l va deixar per 25€.

Sòna de conya, amb una mica de crec-crec, com ha de ser, i una sonoritat que els CDs no tenen, ni tindran mai.

El diumenge era dia 8. El dia en que David Bowie hagués complert 70 anys.

R.I.P.

Categories:Cultura, Uncategorized Etiquetes: ,
C A L À B R I A 6 6

Un projecte social, educatiu i cultural a Sant Antoni

Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: