Archive

Archive for Abril de 2014

Salto a l’arena

20 Abril 2014 1 comentari

Imatge

El guionista Arthur Laurents, al final de “Hollywood contra Franco”, diu: “Tant li fa si ets molt llest o un perfecte ignorant: la teva sensibilitat política és part de tu”. Malgrat ser una cosa tan evident, mantenim un cert pudor a fer explícita la nostra ideologia, tot i que parlem continuament de política insinuant, amb més o menys intensitat, el punt de vista amb el què ens identifiquem més.

Comque ja sabeu que peco d’excès de franquesa, vaig a trencar el tabú de la reserva i a comunicar públicament que he prés partit, de cara a que tothom sàpiga de quin peu coixejo i, alhora, sentir-me ben lliure per expressar la meva opinió sobre l’actualitat. I, quan convingui, respondre comentaris més o menys partidistes que em van sortint al Facebook –i que confio en que em continuin apareixent: que la política no ens espatlli l’amistat!-. Donada la immediatesa de la contesa europea, vull deixar clara la meva opció de fer campanya –tot prometent no ser obsessiu ni monotemàtic en les comunicacions amb els meus estimats amics virtuals.

Anem per pams. Tothom sap del meu interés polític de sempre, manifestat en converses privades i públiques, en la meva feina de documentalista, i explícit en algun perfil a la xarxa. Però havia fet sempre una bandera de la meva independència, que em permetia criticar qui fos en funció de les circumstàncies de cada cas i, ho confesso, votar lliurement a cada elecció –si bé la tria ha escorat quasi sempre cap a un costat-. Sóc visceralment contrari al partidisme excloent –en part per això no sóc futbolero- i em repugna el gregarisme zombie, però va arribar un moment en el que no vaig poder evitar pensar que la independència és una posició molt còmoda que en realitat amaga una certa incapacitat de comprometre’s amb persones o projectes concrets.

Tal com estan les coses, a un bon moment també em va semblar que ja n’hi havia prou de fer comentaris més o menys seriosos, càustics o indignats des de les xarxes socials que, després d’eufòries primaverals, acaben quedant-se en un imméns i silenciós bla-bla-bla. I em vaig convencer que ja n’hi havia prou de mirar els toros des de la barrera, i que calia passar a l’acció.

També vaig pensar que no tenia perquè deixar el futur del meu país en mans de gent la majoria de la qual crec que fa plantejaments sovint erronis –a voltes, desquiciats-, i que si ells feien la seva, jo també puc dir la meva. Al cap i a la fi és tant el seu país com el meu.

Curiosament (o no), puc dir que qui em va donar l’empenta definitiva cap a la militància política va ser -agafeu-vos- en Bárcenas. Va ser llegint la informació dels seus papers, l’explicació de la trama nauseabunda que corria sota els despatxos del poder, que em vaig dir: “Oriol, fins aquí hem arribat! No sé que podràs fer, però alguna cosa has d’intentar”. I les coses es fan als partits. Els mals polítics no canviaran; se’ls ha de fer fora, desde dintre. Si la gent que ens considerem honestos, deixem en mans dels que no ho són els regnes del nostre present i futur, a què podem aspirar?: a la queixa perpètua? al lament permanent? mentre el país s’enfonsa i s’enfonsa, i nosaltres amb ell?  La política és una tasca d’equip, i cada un de nosaltres també podem participar-hi, aportar els valors que trobem a faltar.  Tan simple com això.

No comparteixo el descrèdit generalitzat de la política, ni participo del criteri que diu que “tots els polítics són iguals”; em semblen afirmacións que reflecteixen  la poca educació política i democràtica que tenim al nostre país. A sant de què ha d’estar la societat més preparada que els polítics que surten d’ella, si tots plegats hem viscut les mateixes circumstàncies històriques, polítiques i culturals, que conformen una tradició d’escàs pes democràtic? És evident que hi ha mil raóns per a la crítica, que el règim actual té fortes escletxes als fonaments, que la dinàmica política està en crisi i que cal una forta renovació. Però: no hi ha en la crítica a la major una certa barreja de manca de tradició cívica i d’una tendència, compulsiva al nostre país, cap a la destrucció sistemàtica del sistema? Jo crec que aquesta actitud és estèril i no porta enlloc,  i que no hi ha més que treballar des de dins; enxamplant-ne els límits tant com es pugui, però des de dins.

I d’aquesta manera vaig fer cap a Iniciativa per Catalunya-Verds. Era el lloc més coherent donat el meu raccord electoral, i el meu convenciment de la necessitat d’una esquerra real i forta, que pugui contrarrestar la dreta ferotge.

Veig ICV com una organització ètica, progressista, no dogmàtica, que treballa amb convenciment per la justícia social. És un partit que recull una llarga tradicció de lluita (PSUC), que renova amb ideologies pròpies del s XX (ecologisme, feminisme, activisme…) i que s’adapta a les noves tendències del XXI –participació, cooperació, organització en xarxa…-. Crec que és el “partit menys partit” dels que es fan i es desfan a casa nostra, capaç d’adaptar les seves estructures i funcionament institucionals a esquemes horitzontals i participatius, que col·labora de manera no jeràrquica amb tota mena de grups i moviments socials (Ara és demà), sense deixar de ser un partit polític, en el millor sentit de la paraula. L’aliança que manté amb EUiA garanteix una aportació marxista que cada cop em sembla més necessària per analitzar la realitat i per enfrontar-se al liberalisme salvatge imperant. La presidència compartida Herrera-Camats és un exemple d’aquest esforç constant d’adaptació a la realitat social, en aquest cas, a la paritat de gèneres. Crec que els seus discursos són clars i contundents, com ho són els d’en Coscubiela i la Làia Ortiz al Congrés, el Romeva -fins ara al Parlament Europeu (el 2n europarlamentari més actiu en la darrera legislatura)-, i qui el substituirà en la propera, l’Ernest Urtasun, un jove economista i diplomàtic extremadament preparat. Us recomano que els seguiu a tots al Twitter i als seus blocs –sinò, ja us els retuitejaré jo.  😉

Porto, doncs, uns mesos a ICV i estic content d’haver donat el pas: de manera subtil, la nova circumstància em dóna una altra perspectiva dels fets que passen, els veig més clars, m’és més fàcil interpretar-los, posicionar-m’hi, i saber què he de fer. M’aporta molta informació i aprenc contínuament sobre l’actualitat política que ens envolta. És un lloc en el que puc participar fàcilment de diferents maneres, aportar el que sé o penso, ser crític per intentar millorar les coses. Hi ha molt a fer. Tot això, de moment, mantenint una llibertat de criteri i aprenent a metabolitzar els punts en que pugui discrepar. Ja veurem com ho porto el dia que hagi d’assumir un posicionament polític determinat sobre algun tema important que no comparteixi: suposo que allí patirem; però ja he dit al principi que volia superar la situació de comfort pròpia de l’independent. (Per cert, ja que surt el terme, diré que també em va semblar atractiu a l’hora de comprometre’m el que el partit no s’hagi definit encara sobre el tema de la independència de Catalunya: a dintre hi conviuen les dues tendències, s’alimenta el debat i està per veure què passa –com al país, vaja-. Des del meu punt de vista el tema està molt més verd del que sembla i m’agadaria escoltar projectes concrets sobre els pervindres proposats per una i altra (i altra) part, abans de prendre una decisió. Malgrat el soroll mediàtic constant, ningú ha sigut capaç de parlar seriosament i concreta del futur).

Confio en que valoreu adequadament aquesta declaració, inusual, impúdica i no demanada. Quedeu avisats que a partir d’ara, els meus comentaris polítics a les xarxes, essent meus, tindran un biaix verdós i vermellós. Repeteixo que intentaré no fer-me pesat i continuar opinant de tantes altres coses que m’interessen. Però si algú em vol “desagregar” dels seus cercles, endavant. Confio que no passarà, que no perdrem l’estima i que ens continuarem dient el que pensem amb tota la llibertat i el respecte que pertoca. Altrament, capgirant la famosa frase de Marx –el del puro-, diria que no em mereixia estar a aquell club del que se m’exclogui.

😀

Bona campanya!

C A L À B R I A 6 6

Un projecte social, educatiu i cultural a Sant Antoni

Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: