Arxius

Archive for Agost de 2012

Dues lectures d’estiu

Aquest darrers dies d’agost he llegit un parell de llibres vells, antics, que en principi poc tenen a veure entre sí, com tampoc tenien res a veure les meves motivacions per llegir-los. Malgrat això, em suggereixen a posteriori un reflexió conjunta, si més no per comparació.

 El primer és Sense ni cinc a París i Londres, un llibre de George Orwell escrit a finals dels anys 20 i publicat el 1933, en el que hi explica, com el títol deixa ben clar, l’experiència bohèmia de l’escriptor a aquestes dues ciutats. Encara que “bohèmia” no és potser l’adjectiu acertat, ja que Orwell es troba en una situació econòmica desesperada no per gust, sinò perquè se li acaba sobtadament la seva feina. En primer lloc, crida l’atenció l’absoluta manca de referència històrica, perqué Orwell ni tan sols esmenta a quin any se situa l’acció ni, en conseqüència, fa cap menció a la situació política i social de l’época, marcada per la crisi del 29 als EUA, i d’Alemània com a conseqüència del Pacte de Versalles. Orwell es limita doncs a fer un relat de caire estrictament autobiogràfic en el que explica les seves peripècies a París després de perdre les poques classes d’anglés que donava i quedar-se en una situació de supervivència extrema, mantinguda a base d’empenyorar roba per aconseguir uns pocs francs amb els que pagar la fonda infame en la que dorm o de la solidaritat d’altres homes en situació similar.

No pretenc explicar les peripècies d’Orwell entre hospicis de tot menys hospitalaris o com a explotat en cuines de restaurants llastimosos, sinò reflexionar sobre el sentit autobiogràfic de l’autor. La veu de Blair (el nom real d’Orwell) és clarament personal (i e primera persona), però el seu interés no és el seu personatge, de tal manera que, tot i explicar-nos amb força detall les seves anècdotes quotidianes, es dedica més a la descripció distant de situacions i ambients que no pas a l’anàlisi -ja no diguem, la crítica-, d’aquesta realitat, el que no deixa de sorprendre en un escriptor “polític” com ja començava a ser –i acabaria sent-. La seva visió és el que els documentalistes anglesos en diuen “factual”, que vindria a ser “fenomènica”, “realista”, el que em fa veure el llibre com un exercici literari primerenc –en el que s’hi nota la recerca d’aquella escriptura “transparent” que seria potser el principal tret estilístic de l’escriptor George Orwell-, però que manca de trascendència. Cal dir, doncs, que aquesta preocupació descriptiva no va més enllà -com ell mateix reconeix al final- i va en detriment, no només d’una comprensió psicològica i social de la vida dels desvalguts i del fenòmen de la pobresa en general, sinò  de la pròpia introspecció de l’escriptor. Orwell es presenta al llarg del llibre com un personatge per sota del que s’espera d’ell, com un ser passiu, indolent, apàtic; i les experiències viscudes, malgrat la seva cruesa, no provoquen cap transformació en el personatge, ni en l’autor, a qui tan sols ensenyaran “a no menyspreuar mai més cap vagabund”. Pobra conclusió per un escriptor de la seva (posterior) agudesa crítica, i d’un repte literari i vital d’aquestes característiques.

El segon llibre que vull comentar serviria per comfrontar les característiques de narració realista, autobiogràfica, masculina i anglesa de l’obra d’Orwell, amb les de ficció autobiogràfica, femenina i espanyola de Nada, de Carmen Laforet; un buit en la meva experiència lectora, més greu encara tenint en compte la biografia que la meva dona va fer de l’escriptora fa 3 anys (Carmen Laforet. Una mujer en fuga).

Està clar que el libre de Laforet és més un relat autobiogràfic (autoficció, en diuen els experts) que una narració purament fictícia, ja que es basa quasi al 100% en l’experiència de Carmen quan va venir a Barcelona a estudiar a la universitat el 1942. A Laforet sembla només interessar-li la història de la seva protagonista Andrea, una experiència cap a la maduresa a través de les relacions amb els familiars que l’allotjen al famós pis del carrer d’Aribau, i els amics que fa a la facultat. Ara bé, tot i que a Laforet no li interessa l’entorn social ni polític (malgrat que els crítics li han volgut trobar aquesta significació, en una época que la crítica política estava completament prohibida), l’escriptora aconsegueix que la materialització d’aquest entorn -la ciutat- adquireixi un significat simbòlic que complementa la trama emocional de la novel·la. La Barcelona de Nada presenta poc ambients sòrdids –es concentren tots en la pròpia casa familiar- i Laforet no es planteja mai cap conflicte social; però, sorprenentment, Orwell tampoc aporta cap lectura interpretativa a la situació d’injustícia extesa a les capitals europees. Laforet també passa gana a Barcelona, però ens explica molt més sobre les seves emocions en poques experiències, que Orwell a base de moltes repeticions sobre els seus malabarismes econòmics per mantenir-se a base de té i pa amb mantega.

Però on es dóna la gran diferència entre ambdós llibres és en l’evolució dels protagonistes. Si ja he dit que el personatge d’Orwell no canvia al llarg de la narració, és evident que Andrea completa un procés de maduració personal que es concreta en l’esplèndida escena posterior al ball a la casa burgesa, en que se li evidencia el determinisme del caràcter en l’evolució de la vida de les persones: “Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad…”.

Una conclusió potser “femenina”, psicologista, però sens dubte profunda i clarivident. Laforet tanca el seu periple de manera coherent, mentre Orwell ho fa de manera decebedora. Potser perquè Laforet s’involucra amb el seu personatge i Orwell no: ni és donat a la introspecció, ni ha aprés encara a interpretar la realitat social sota una òptica concreta.

En qualsevol cas, la coincidència de lectura dels dos llibres m’ha permés reflexionar sobre la importància del plantejament narratiu de tota obra  de cara a la transmissió de la veritat buscada per l’autor. Veritat que no depén tant del grau de realisme o ficció de la història sinò, com passa en aquests dos exemples, del dibuix eficaç del personatge principal. Una bona lliçó per a documentalistes.

Anuncis

Obeïr la Llei. O no…

22 Agost 2012 1 comentari

La història d’Hervé Falciani explicada al “Domingo” de “El País” de diumenge passat (http://politica.elpais.com/politica/2012/08/18/actualidad/1345242973_411812.html) em planteja unes quantes qüestions que m’inquieten a voltant d’un tema cada cop més present en l’actualitat política, social i mediàtica que compartim: el qüestionament de la Llei per part de persones que, incomplint-la en algun punt, les seves accions aporten algun aspecte positiu a la societat. A més del de Falciani –que va sustraure mentre treballava d’informàtic al banc HSBC a Ginebra la informació hiperprotegida de 130.000 comptes corrents, majoritàriament d’evasors fiscals-, els noms de Julian Assange y de Juan Manuel Sánchez Gordillo ens plantegen aquests dies quin és el nostre paper davant la Llei, però alhora evidencien un sentit d’aquesta que qüestiona el seu suposat valor de garant de la Justícia social.

No sóc advocat ni tinc un coneixement específic del Dret. No puc dir res sobre història i filosofia del dret, per lo que em guio tan sols pel sentit comú -que crec que ha de ser la base de tota norma de convivència entre les persones-, i per la confiança en que les lleis vetllen pel bé comú. No sóc tan naïf com per pensar que la justícia triomfa sempre com a les pel·lícules americanes i entenc que, donat que en qualsevol litigi hi ha dues parts argumentant sobre un mateix corpus normatiu, aquests textes permeten dues lectures i interpretacions, com a mínim. Però, repeteixo, sempre he cregut que la llei estava escrita per a garantir el bé comú.

Ara bé, les convulsions que vivim des de fa anys en aquest món global i sobreinformat, especialment en aquest periode de crisi profunda –crec que cultural en un sentit ampli, però que reduïr-la a la seva manifestació econòmica em sembla ara pertinent- posen de manifest que la meva visió del Dret com a garant de la Justícia potser pequi d’il·lusòria. Perquè el que el cas Falciani evidencia és que la llei està feta, principalment, per protegir uns determinats drets individuals (i corporatius) abans que no pas els col·lectius. Deixant de banda el fenòmen per mi incomprensible que un país tingui com a principal actiu identitari, i econòmic, un sistema bancari sustentat en la incitació al delicte financer (i que, barrejat amb el seu trasfons calvinista, entra dintre de l’altre gran misteri per a mi incomprensible, el de la religiositat: les coses, com més estrambòtiques, més comunment acceptades), la denúncia de l’Associació Suïssa de Banquers (Swissbanking) sobre Falciani per “revelació de secret bancari” vol dir, ni més ni menys, que consideren que la llei els permet protegir persones i empreses que cometen delictes -fiscals- als seus respectius països. Està la legislació suïssa muntada sobre aquest privilegi d’uns quants sobre les majories de ciutadans? On és doncs la base d’igualtat i justícia que se suposa que ha d’inspirar tota regulació? (Potser diràn que en el fet que el sistema secretista protegeix igualment el gran estafador que el petit estalviador…? :J) M’agradaria saber-ho, així com la raó per la qual la resta de països on la política fiscal és un pilar fonamental de l’estructura democràtica, són així de permissius amb un país que en rossega les seves economies de manera tan descarada.

Serà potser perquè en realitat les estructures de poder (político-legislativa, econòmica) han actuat conjuntament i s’han protegit mutuament fins ara? Sempre he sigut reaci a aquest simplisme complotista, però començo a pensar que potser era massa confiat i càndid (o em mancaven lectures marxistes). Potser  també em faltaven –com a tots- proves i demostracions, i darrerament penso que les prerrogatives dels poders fàctics no es sustentaven només en el seu control del poder sinò, de manera importantíssima, en l’ocultació de la informació. Però vet aquí que en l’era de la informació global, aquest és un fet que ja no es pot controlar com fins ara, i així és com van caient, un vel per aquí, un vel per allà, tot deixant a la vista les vergonyes dels interessos, abusos i connivències dels poderosos. I posant de manifest que les estructures -en aquest cas legals- en les que es sustenten els seus privilegis estan viciades de principi en benefici propi.[1]

D’aquí l’aparició d’aquests Robin Hoods moderns (Falciani, Assange, Sánchez Gordillo…), que assumeixen actituds ilegals amb la justificació que els fins justifiquen els mitjans. És aquesta una màxima macchiavelliana en la que s’ha sustentat el poder des de sempre, per lo que realment aquests nous herois populars no fan sinò actuar sota el mateix criteri. El que passa és que no tenen la cobertura legal que el poder, com vaig dient, s’ha anat construïnt al llarg dels segles mitjançant la seva tasca reguladora, autoatribuïda i mai compartida amb el poble.

Ara bé, cal ser conscients que si s’accepta aquest posicionament, el sistema de convivència social salta pels aires i ens aboca a l’anarquia, una pulsió que veig cada cop més extesa, no només en la zona que políticament ha ocupat al llarg dels darrers 150 anys, sinó també en l’altre extrem, en la dreta més radical i neo-liberal. Per això, tot i que em sembla percebre actualment una major consciència social –recolçada en un accés més ampli a la informació, sobretot gràcies a internet i a les xarxes socials-, que dóna esperança a la renovació d’esquemes i estructures socials i polítics, crec que cal trobar la manera de fer els canvis des de dintre, a partir d’iniciatives que vagin més enllà de la indignació, els slogans fàcils i la crítica reduccionista. Ara que sembla que la societat es desperta, després de segles hipnotitzada des de l’engany i la desinformació interessats, cal que tots trobem el nostre lloc des del que treballar activa i eficaçment per a canviar les regles de joc i impedir que es continüi jugant amb les cartes marcades. I entre les moltes possibilitats, una factible és la de mantenir-nos el més i millor informats possible, i aprofitar la gran eïna de les xarxes socials, per escampar tot allò que trenqui la des- i mal- informació interessada, i establir accions dintre del marc legal que potenciin l’autèntic poder del poble. Aquest és el repte lógic si pensem en termes d’una societat estructurada i capaç de fer front a les seves enormes necessitats i profundes contradiccions.[2]


[1] Entre els noms dels fitxers sustrets per Falciani, hi ha, a França, l’assessor financer de la dona més rica del país, acusada de finançar ilegalment el partit de Sarkozy, i qui fou ma dreta d’un antic ministre de Chirac i Balladur; i a Itàlia en destaquen Valentino, Bulgari i la dona de Briatone. D’Espanya es veu que en surten 659 evasors, entre els que hi destaquen Emilio Botín -amb 200 milons d’euros!- i la seva filla.

[2] Al marge d’aquestes consideracions generals, no puc estar-me de senyalar un altre detall de l’article del “Domingo”, d’interés local: els fitxers requisats a Falciani han permés aflorar 1.200 milions d’euros a França i… 6.000 a Espanya! Aquí sempre hem anat “a lo grande”! Un altre aspecte es que potser la bona predisposició dels ricatxos francesos a augmentar-se els impostos deu estar vinculada a aquest escàndol. En qualsevol cas, dubto que els evasors de capitals d’aquí, amnistiats per Rajoy, s’apuntin a una iniciativa semblant, si és que mai al nostre estimat president se li acudís proposar-ho…

Per què escric aquest blog

21 Agost 2012 4 comentaris

Quan l’aurora de dits de rosa…

Inicio avui el meu blog personal, amb una motivació experimental, però amb plena voluntat expressiva. M’explico.

Per les meves recents circumstàncies laborals –tancament de la productora i reorientació professional cap a la comunicació digital-, em proposo treballar de manera especial el camp de la comunicació corporativa -que va ser el meu origen professional-, i centrar-me en les xarxes socials.

Tot i haver estat pioner (entre els anys 1996 i 2000) en la producció de webs i la integració en elles de vídeos, la veritat és que em vaig desvincular del món digital durant uns anys, i no fou fins al 2007 que hi vaig tornar, bàsicament en la producció de vídeos virals. Estic ara fent una re-immersió en els sistemes 2.0, gestionant perfils professionals, realitzant webs i, en definitiva, “posicionant-me” en la xarxa. D’aquí el factor ”experimental” d’aquest blog. Experiment en el sentit que el llenço amb unes coordenades que poden variar –en termes fonamentalment de disseny visual i d’estructuració dels continguts-, i que durant unes primeres setmanes mostrarà un cert tempteig pel que fa a la seva difusió, vinculació a altres plataformes digitals i gestió de comunitats. Demano disculpes “als meus improbables lectors”, com diu el Rodríguez Rivero a la seva pàgina setmanal de Babelia, per aquestes incomoditats inicials.

Però d’altra banda, estic entusiasmat amb la possibilitat expressiva que ofereix aquesta plataforma. No he tingut mai vocació d’escriptor ni de periodista, tot i que sóc un gran lector de diaris i sempre he portat com un monòleg interior en relació a molts temes de l’actualitat que m’interessen des de fa anys. En concret, intentaré escriure sobre política, cultura (cinema, art) i comunicació (digital). No sé si les meves reflexions poden ser d’algun interés per a “improbables lectors”, però al menys em serviran a mi –si sóc capaç de fer-ho- per a expressar pensaments que, segurament sense ser rellevants, no veig expressats en els mitjans i que un blog em permet manifestar. També he de dir que malgrat ser fan del Facebook, em cohibeix la petitesa de la casella de comentaris (no diguem ja els 160 caracters del Twitter), per lo que aquest em sembla un espai més adeqüat a la lentitud i detallisme dels meus pensaments. Intentaré no passar-me d’extensió i posar fotos per a fer-ho més atractiu :J.

Com deia més amunt, no tinc clar en aquests moments si estructuraré aquests temes en apartats diferents o faré un calaix de sastre únic. Dependrà de la meva capacitat escriptora i de gestió del temps (en part, si no en tinc serà bon senyal) el que aquest projecte comunicatiu caigui en el sac del 95% de blogs frustrats, o en el 5% dels vius. Tot i que a això també hi tindreu quelcom a veure vosaltres, “improbables lectors”.

.

C A L À B R I A 6 6

Un projecte social, educatiu i cultural a Sant Antoni

Ciudad Conquistada

Un blog de Nuria Alabao

MSNoferini

Sonría, pase lo que pase mostremos siempre al mundo nuestra mejor sonrisa.

Dolors Camats

No et garanteixo ser-hi sempre que vinguis, però quan hi sigui, estaré per tu

El taller 2.0

Coses que em passen pel cap

Porta de la Historia's blog

A website for those who wish to explore the Spanish Civil War.....

%d bloggers like this: